El cíclic retorn de les coses pures

Feia mesos que no em passava pel cap la idea, el desig – i fins fa pocs dies hagués jurat que no ho pensaria durant uns quants mesos més encara, potser anys. Però aquesta setmana se m’ha encès l’espurneta (serà el Nadal, o un propòsit per a l’any nou?) d’obrir de nou els meus llibres de Matemàtiques i dedicar una vesprada sencera, o almenys un parell de nits consecutives, a passejar per aquest meu jardí primigeni, i sentir-me de nou guardià de veritats immarcescibles, emperador dels eteris.

No sé què quedarà d’ací pocs dies d’aquesta bona voluntat – res, probablement. Ara que em veig encara fent horari d’oficina de sol a sol i rematant feines del primer semestre del Màster de la UOC, fins d’ací un mes o dos no puc pensar ni tan sols en tornar a visitar algun dels temes d’oposicions que ja vaig preparar per al Juny passat. Potser és just per no poder fer-ho que m’han vingut les ganes ara: tant de bo em fos antídot contra el desànim que em causen aquest prolongat final de cicle professional i les incerteses del meu futur pelegrinatge com a professor substitut.

Però el més gran obstacle per a tornar a estudiar Matemàtiques no té a veure amb la meua agenda, ni amb l’amor ja tardoral que encara m’inspira la matèria. És la injustícia i l’estupidesa del nou sistema d’accés a Secundària, que premia tan poc l’esforç i l’estudi que és tota una invitació a la desídia i la mediocritat. Han posat el llistó per a que els geperuts hi passen per sota, no per a que cap atleta el salte – i en conseqüència, acabarem criant tots més gepa que múscul, inclús els qui estan més predisposats a l’exercici. Ben mirat, si no tingués assumit que durant uns anys traure una plaça en la meua oposició serà missió quasi impossible, no parlaria de tornar a les Matemàtiques en termes tan idíl•lics com ho he fet més amunt: la pressió que sent és nul•la, no em jugue altra cosa que una certa dignitat científica, per dir-ho d’alguna forma. Però això només ja és molt per als qui mai no hem tingut altra cosa.