El cíclic retorn de les coses pures

Feia mesos que no em passava pel cap la idea, el desig – i fins fa pocs dies hagués jurat que no ho pensaria durant uns quants mesos més encara, potser anys. Però aquesta setmana se m’ha encès l’espurneta (serà el Nadal, o un propòsit per a l’any nou?) d’obrir de nou els meus llibres de Matemàtiques i dedicar una vesprada sencera, o almenys un parell de nits consecutives, a passejar per aquest meu jardí primigeni, i sentir-me de nou guardià de veritats immarcescibles, emperador dels eteris.

No sé què quedarà d’ací pocs dies d’aquesta bona voluntat – res, probablement. Ara que em veig encara fent horari d’oficina de sol a sol i rematant feines del primer semestre del Màster de la UOC, fins d’ací un mes o dos no puc pensar ni tan sols en tornar a visitar algun dels temes d’oposicions que ja vaig preparar per al Juny passat. Potser és just per no poder fer-ho que m’han vingut les ganes ara: tant de bo em fos antídot contra el desànim que em causen aquest prolongat final de cicle professional i les incerteses del meu futur pelegrinatge com a professor substitut.

Però el més gran obstacle per a tornar a estudiar Matemàtiques no té a veure amb la meua agenda, ni amb l’amor ja tardoral que encara m’inspira la matèria. És la injustícia i l’estupidesa del nou sistema d’accés a Secundària, que premia tan poc l’esforç i l’estudi que és tota una invitació a la desídia i la mediocritat. Han posat el llistó per a que els geperuts hi passen per sota, no per a que cap atleta el salte – i en conseqüència, acabarem criant tots més gepa que múscul, inclús els qui estan més predisposats a l’exercici. Ben mirat, si no tingués assumit que durant uns anys traure una plaça en la meua oposició serà missió quasi impossible, no parlaria de tornar a les Matemàtiques en termes tan idíl•lics com ho he fet més amunt: la pressió que sent és nul•la, no em jugue altra cosa que una certa dignitat científica, per dir-ho d’alguna forma. Però això només ja és molt per als qui mai no hem tingut altra cosa.

2 comentaris:

Juli Capilla ha dit...

Emili,

Tens raó. El sistema d'accés a l'ensenyament secundari és absolutament pervers, idiota -per a idiotes geperuts, com dius tu. És una de les raons -juntament a una tendència personal que no sé si anomenar anarquia, rebel·lia o, simplement, caboteria- per la qual m'he vist incapaç de presentar-m'hi. La idea de preparar unes oposicions que no tindran un resultat positiu -tècnicament parlant-, em resultat aberrant. Però el sistema és així, almenys en el país en què malvivim. Però no vull desanimar-te, sinó solidaritzar-me amb tu i el teu raonament. Sé que més tard o més d'hora acabaràs traient-te-les. Jo hi he renunciat, a les oposicions, per les raons que t'he explicat i sobretot perquè la sospita que si aprovara m'enviarien a l'exili lingüístic -tu ja m'entens-, lluny de la meua dona i dels meus fills, m'ha convençut definitivament. Però la contrapartida és una activitat laboral -la meua- sotmesa a tota mena de riscos, sobretot econòmics. La incertesa és el peatge que he de pagar, i ben car, per l'exercici tímid d'un poc de llibertat.

Emili ha dit...

Que el premi que rebries per aprovar unes oposicions a valencià és l'exili no és cap sospita - és un fet comprovat. Compartisc totes eixes pors que cites relatives a la geografia i a la justícia del sistema d'accés: això em va fer descartar la Secundària fa uns anys fins que una barreja d'atzar i una crisi professional me la van tornar a posar davant com a opció.

Entenc les incerteses de què parles, la teua sempre serà feina de front de batalla. L'esperança, amb el temps, deu ser tindre un lloc còmode a la trinxera que et faça pensar que els riscos compensen: un parapet amb bany, cuina americana, llit i calefacció. De moment, ara que tens un blog, és com si hi hagueres posat un cartellet a la porta - i un salonet a l'entrada on convidar a cafè. No et farà ric, això - però et farà sentir més a prop l'ànim que et donem els no combatents...