La lírica i l'ordre

Tot i la cicatriu inesborrable que va deixar en mi l'esperit de geometria, el que més em va marcar dels meus escassos quatre anys universitaris no fou estudiar a la Facultat de Matemàtiques, sinó el privilegi de conviure intensament en el millor Col•legi Major del País Valencià: el Sant Joan de Ribera de Burjassot. Els amics que vaig fer allà han estat des d'aleshores la meua referència, el llistó amb què he volgut mesurar-me sempre pel que fa a l'excel•lència i qualitat humanes. I si és cert que amb el temps se'ns fa inevitable a tots idealitzar la nostra prolongada adolescència, em reconforta saber que en el meu cas concret aquesta sublimació no és tant engany, sinó homenatge. Les parets gruixudes del Castell de Burjassot ens feien llavors de segura defensa contra un món ple de temptacions pitjors que les de la carn, de perills més greus que els del pecat mortal. Fora d'aquella solidesa de segles, un cop eixits a camp obert, les nostres batalles han estat més difícils, les nostres armadures han lluït menys brillants. Seguim dempeus, però.

Des dels primers dies de viure al Sant Joan de Ribera em vaig sentir molt unit a un company, ara un amic infreqüent i enyorat, que va entrar el mateix any que jo per a començar Dret, però que en aquelles primeres vesprades d'estudi il•lusionant i berenars en companyia deixava entreveure què era aleshores, encara: un jove poeta extraviat entre l'àrida prosa del Codi Civil, una sensibilitat esmolada i escèptica, quasi viciosament existencial, de la qual un podia dubtar raonablement si el Dret en trauria més profit que la Literatura. Ell potser encara ho dubta, en secret. José Carlos i jo hem deixat enrere totes aquelles precocitats ingènues, i hem abandonat ja més d'un dels nostres somnis: però quan ens veiem rejovenim, i representem encara els nostres primers papers. Ell continua adreçant-se líricament als seus abismes, la meua angoixa no ha deixat de ser la de l'ordre.

Fou en una de les nostres últimes trobades que em descobrí el que jo mateix no tenia excusa per a no haver conegut sense la seua guia: l'obra de Francisco Brines, poeta natural d'Oliva, ací al costat del meu poble. Entusiasmat, em llegia en la terrassa del meu apartament de platja fragments d'un pròleg del propi autor a una tria personal dels seus versos: la reflexió estètica és precisament el pont entre els nostres respectius territoris primigenis, els de l'emoció i la proporció. Els temes, l'actitud desenganyada, són molt més pròxims a José Carlos que a mi. Però la meua lectura de Brines encara sap aprofitar-se'n d'aquelles afinitats i ressonàncies cultivades en les estances del nostre antic castell.

Com que l'estètica en què més pense quan faig aquestes notes és la de la recepció (i encara no ho faig tant com deuria, amb aquestes notes tan llargues), no m'ha semblat el més adient copiar ací cap dels magnífics poemes de Brines sobre la plenitud de la vida i la negació de l'eternitat: temes impropis per a les nostres lectures apressades i frenètiques. He preferit aquesta xicoteta sàtira gremial, que descriu amb la claredat del vers coses que jo mateix intentava expressar sense tanta gràcia no fa massa dies. Gaudiu dels versos i del cap de setmana.


POETA PÓSTUMO

Sorprende la noticia, pues me dicen
que escribes versos muy desvergonzados,
(versos de tu experiencia cotidiana,
presumo con certeza), y que esperas
que se publiquen póstumos; entonces
alcanzarás la fama que te niegan
los que, al leerte, aburres tanto. Sabe
que hablan de ti, pues tienes mucha fama,
aunque en verdad muy mala, y esos cuentos
los saben de corrida, y mejorados.

Viejo poeta amigo, ya los tiempos
serán tan diferentes, cuando editen
tus versos censurados, que leídos
serán tan sólo ya banalidades,
como banales son esos sucesos
que ahora cuentan de ti tus enemigos
con prosa no mejor que tus poemas.

Francisco Brines (Oliva, 1932-) - “Aún no” (1971)