Repertori lleuger

Jo potser tenia onze o dotze anys. Aquella nit de reis, els meus pares em van regalar un llibre de música un poc estrany: amb unes notes grosses com fitxes del joc de l'oca, i unes síl·labes a sota en un anglès més difícil del que jo podia entendre aleshores. Vaig anar passant fulles del llibre per a veure si em sonava alguna cançó, però sense massa èxit. Fins que al final vaig arribar a les que l'ordre alfabètic havia condemnat a tancar el llibre: “Yellow submarine” i “Yesterday”, que vaig començar a temptejar al piano (harmonies de tres dits amb la mà esquerra, una tosca melodia per a la dreta) per a confirmar la sospita d'haver-les escoltat en alguna ocasió.

Degué ser aleshores quan vaig preguntar: “Però... aquestes cançons no eren dels Beatles?” I tot seguit mon pare em va haver d'aclarir qui eren els senyors Lennon i McCartney que apareixien en lletres grosses a la portada d'aquell llibre, i a qui jo no havia sabut identificar. Els dies posteriors vaig poder escoltar, amb la partitura en la mà, el vinil de balades dels Beatles que els pares tenien a casa i anar incorporant alguna peça més al meu repertori de música lleugera, tot just acabat d'encetar: “Let it be”, “Michelle”, “Hey Jude”... No era fàcil, duia només un any tocant el piano, però en aquell moment va començar una altra forma de gaudir del meu instrument que no exigia, d'entrada, la mateixa disciplina que les peces tècniques, les petites sonates, i tot el que vingué després fins que vaig abandonar l'estudi del piano.

És només gràcies a aquesta música més lleugera i popular que encara puc considerar-me pianista (amb la “p” petita, això sí): els meus dits ara es farien nucs si intentara interpretar aquelles fugues de Bach amb què tan cartesianament em delectava fa quinze anys, però encara em queden les meues versions instrumentals de Nino Bravo, alguna de Serrat, uns pocs boleros, i algunes (poques) incorporacions recents com la de Llach. Saber quatre coses d'harmonia (que tècnicament és la disciplina musical que estudia l'acompanyament d'una melodia) i haver continuat practicant les tècniques i obres “clàssiques” fan possible que el meu reduït repertori sone bastant més sofisticat ara que la meua primera versió bakalao de “Yellow submarine” - fins al punt que crec haver passat a l’extrem oposat, de tan recargolat i farcit de floritures que ho toque ja tot.


El canvi més gran que ha sofert el meu pis darrerament no té a veure amb l'allau d'utensilis de cuina que m'han dut els reis d'enguany, ni amb el trasllat des de l'apartament on vivia fins aquest estiu de tots els meus llibres gruixuts i estranys (i que en general, a penes he fullejat) que ara omplin l'única prestatgeria que tinc a casa. Encara no tinc una tele com Déu mana (la que veig cada nit és més petita que la pantalla en què escric aquesta nota), ni una taula al menjador, ni un sofà, ni un sol quadre penjat. Ni tan sols un aparell per a reproduir la meua col·lecció de CDs clàssics (que consegüentment, tampoc he traslladat des de casa els meus pares. Però des de fa uns pocs dies tinc de nou un piano al pis: el meu teclat electrònic, sense pedal i sense unes quantes octaves extremes, però amb dotzenes de botons, sons i ritmes que em fan més suportable l'empobriment de les meues habilitats com a intèrpret.

Aquests dies l'estic tocant més del que he tingut costum els darrers anys (és la il·lusió del retrobament), però potser prompte passarà a ser un moble més, lleig i polsós, dels que atapeiran aquest cau xicotet i solitari. Tanmateix, només veure'l en un racó de casa em farà present una voluntat posposada però viva: la de tornar a tocar-lo com abans, sense grans expectatives però amb la correcció i dignitat que l'estudi proporciona. No ara, ni enguany. Potser quan tinga un fill a qui transmetre la càrrega d’una vocació musical frustrada, no ho sé. De moment, només puc dir que hi ha una zona reservada per al piano en aquest horitzó entre la renúncia i el somni que he batejat, maldestrament, amb el nom que ja coneixeu: la vida diferida.

9 comentaris:

Marta ha dit...

Tenint en compte la quantitat de gent que comença música -especialment un instrument tan solitari com el piano-, i la gent que finalment s'acaba dedicant a la música, podria considerar que en els vagons del tren estan plens de músics frustrats. Tanmateix he de confessar que, jo mateixa sent també una música frustrada, mai ho he viscut amb tanta angoixa -ni prèviament probablement amb tanta passió- com sembla que ho has viscut tu. La joventut ens ofereix unes oportunitats a les quals hem d'anar renunciar sistemàticament a mesura que l'edat i les obligacions ens constrenyen més i més. En tot cas, sí em sembla que per a tu ha significat més aquest sacrifici de la música que per a mi, que al capdavall només intente tocar el piano una volta a l'any, per Nadal, per a tocar quatre nadalenques i acabe abandonant amb desgana i frustració.
Però m'alegre de tindre un piano a casa per a sentir-te, perquè tocant com toques ara, deuria haver estat una meravella sentir-te als 16 anys -supose que com a la meua germana, a qui li he d'agrair el gust esfilagarsat resudial que m'ha quedat per autors com Txaikovski o Chopin.

Emili Morant ha dit...

La vida, certament, ens obliga a renunciar a algunes oportunitats: això sempre és així, i és un bon senyal, perquè demostra que tenim alternatives, i que tenim l'opció de triar la millor de les que se'ns presenten - encara que triem sense cap garantia de no equivocar-nos. No sabria què dir ara d'algun altre dels meus abandonaments: però el de la música sí que fou per una opció millor, més pròpia de mi, com les matemàtiques.

L'avantatge de la música, com el de els meus estudis posteriors "de lletres", és que dóna uns fruits, unes alegries que són més fàcils de "compartir" que les matemàtiques, que com a molt m'hauré de conformar amb "impartir". Personalment, pel que fa al meu propi cas, puc creure que aquesta darrera tasca és més important que les altres, que són més públiques, més lluïdores. Però fins i tot un home de xifres ha de saber guardar aquesta altra cara amable.

Calaforra ha dit...

Permeteu-me que m'apunte al vostre club de músics frustrats, secció "Exmúsics que han tornat fa poc a desempolsegar els instruments". Quants paral·lelismes, tu!

Emili Morant ha dit...

Em pregunte si el senyor Calaforra que m'honora amb els seu comentari és el mateix que, en un article recent sobre la prosa d'idees en català a la revista "L'Espill", venia a "denunciar" en un dels paràgrafs un fet que jo mai no havia passat de sospitar en alguna ocasió: que la gent que té coneixements tècnics de música no acostuma a escriure sobre la seua experiència d'interpretació o recepció, i que els literats que sí s'atreveixen a fer-ho sovint demostren que tenen una orella molt més dura per a les subtileses de la música que per a llurs recreacions prosístiques.

Si és el cas, aprofite per a felicitar-lo doblement per l'article "en general", i pel paràgraf en qüestió - que vaig estar temptat (i ho estic encara) de copiar i comentar en aquest mateix blog. I si m'he confòs de Calaforra, aprofite per a demanar disculpes per creure que aquest país nostre és més xicotet del que és en realitat...

Calaforra ha dit...

Jo mateix, cavaller. Lector contumaç però anònim del teu blog, sí, i perpetrador de coses com aquesta que esmentes. Efectivament, el mateix que diu Saramago del seu poble: Lisboa é um sítio pequeno. El País Valencià també, i pareix que ens coneixem tots.
Bé, el que m'interessava d'aquesta anotació teua, i que m'ha fet trencar el vot de silenci (com en el cas d'aquell solitari de La vida de Brian) és un paral·lelisme que m'ha colpit: el dels exmúsics que en un moment determinat hi tornen com qui torna a casa. Jo ho he fet des de diversos fronts: el pedagògic (faig classes de solfeig per a un amic melòman medievalista), l'instrumental (desempolsegue el violí i, per afegidura, em pose a aprendre a tocar la flauta barroca) i pseudoliterari (un dels meus blogs està dedicat a la secreció de prosa sobre el tema). En fi, qualsevol motiu per a conèixer-se (virtualment almenys) és bo, però si el motiu és la música, millor encara. Salutacions cordials!

Vista Parcial ha dit...

Guillem, no sigues així, digues-nos l'adreça del teu blog!
I ja que estem, aprofite per saludar-te, que fa temps que no ens veiem, cosa que, si vols, podríem remeiar.

Emili Morant ha dit...

La de l'abdicació i el retorn és una constant, no sé si d'aquestes notes, però sí del renunciador professional que les confecciona. I en efecte, tal com dic, m'encantaria tornar a tocar el piano algun dia.

Hi ha reptes previs, però, en la meua agenda musical: el més immediat és tornar a escoltar-ne sovint (un costum estúpidament interromput, potser a causa d'un dels meus vicis recents: els audiollibres...). I ho estic aconseguint poc a poc ("L'or del rin" no sona igual al meu Volkswagen Polo que a Bayreuth, però és millor això que res). També potser valdria la pena (i no fa massa que he confessat privadament aquest desig, xarrant amb Marta) revisitar aquells textos més "teòrics" que tant em costaven d'entendre als divuit anys però que potser ara se m'obririen amb més claredat. Ni Schönberg ni Fubini escrivien pensant en ser llegits per aprenents de pianista com jo era - el dubte, ara, ja no és tant si els entendria, sinó si tindré temps d'intentar-ho novament.

I pel que fa a la coneixença, he de dir que vaig arribar per primer cop a la web de Guillem Calaforra fa aproximadament un any, buscant al Google la traducció al català d'alguns textos per a una audició-conferència sobre Gustav Mahler que havia d'impartir al meu Col·legi Major - i que finalment, aprofitant les avinenteses del calendari, vaig canviar per una audició de la Passió segons Sant Mateu de Bach. Bloggers del món, treieu les vostres pròpies conclusions: tot el que escriviu, serà llegit algun dia - ben probablement, en la vostra contra. Queda dit.

Emili Morant ha dit...

Tobies, tranquil, que jo ja he localitzat els DOS blocs en què participa i els afegiré a la llista negra només tinga una estoneta.

Guillem Calaforra ha dit...

Bé, podria empastifar aquesta tertúlia amb narracions sobre historietes personals i divagacions més personals encara, però us estalviaré aquestes afliccions sense interès. El que sí que hi ha entre els nostres casos potser és una diferència d'enfocament. Jo vaig renunciar a la música per una conjunció (quasi astral, o destral) de factors adversos, però va continuar sent sempre el meu discurs interior, més que el llenguatge. El qual, per cert, per la via miserable de la filologia, va actuar des dels 18 anys com a miserable Ersatz de la meua veritable necessitat. Però no divaguem, perquè aquestes anècdotes individuals no són rellevants. Sí que ho és, però, el desig de tornar a la música, ni que siga des d'esquemes diferents, i la manera com cristal·litza lingüísticament aquest desig. I és això el que m'ha "mobilitzat" en la teua darrera anotació.