Repertori lleuger

Jo potser tenia onze o dotze anys. Aquella nit de reis, els meus pares em van regalar un llibre de música un poc estrany: amb unes notes grosses com fitxes del joc de l'oca, i unes síl·labes a sota en un anglès més difícil del que jo podia entendre aleshores. Vaig anar passant fulles del llibre per a veure si em sonava alguna cançó, però sense massa èxit. Fins que al final vaig arribar a les que l'ordre alfabètic havia condemnat a tancar el llibre: “Yellow submarine” i “Yesterday”, que vaig començar a temptejar al piano (harmonies de tres dits amb la mà esquerra, una tosca melodia per a la dreta) per a confirmar la sospita d'haver-les escoltat en alguna ocasió.

Degué ser aleshores quan vaig preguntar: “Però... aquestes cançons no eren dels Beatles?” I tot seguit mon pare em va haver d'aclarir qui eren els senyors Lennon i McCartney que apareixien en lletres grosses a la portada d'aquell llibre, i a qui jo no havia sabut identificar. Els dies posteriors vaig poder escoltar, amb la partitura en la mà, el vinil de balades dels Beatles que els pares tenien a casa i anar incorporant alguna peça més al meu repertori de música lleugera, tot just acabat d'encetar: “Let it be”, “Michelle”, “Hey Jude”... No era fàcil, duia només un any tocant el piano, però en aquell moment va començar una altra forma de gaudir del meu instrument que no exigia, d'entrada, la mateixa disciplina que les peces tècniques, les petites sonates, i tot el que vingué després fins que vaig abandonar l'estudi del piano.

És només gràcies a aquesta música més lleugera i popular que encara puc considerar-me pianista (amb la “p” petita, això sí): els meus dits ara es farien nucs si intentara interpretar aquelles fugues de Bach amb què tan cartesianament em delectava fa quinze anys, però encara em queden les meues versions instrumentals de Nino Bravo, alguna de Serrat, uns pocs boleros, i algunes (poques) incorporacions recents com la de Llach. Saber quatre coses d'harmonia (que tècnicament és la disciplina musical que estudia l'acompanyament d'una melodia) i haver continuat practicant les tècniques i obres “clàssiques” fan possible que el meu reduït repertori sone bastant més sofisticat ara que la meua primera versió bakalao de “Yellow submarine” - fins al punt que crec haver passat a l’extrem oposat, de tan recargolat i farcit de floritures que ho toque ja tot.


El canvi més gran que ha sofert el meu pis darrerament no té a veure amb l'allau d'utensilis de cuina que m'han dut els reis d'enguany, ni amb el trasllat des de l'apartament on vivia fins aquest estiu de tots els meus llibres gruixuts i estranys (i que en general, a penes he fullejat) que ara omplin l'única prestatgeria que tinc a casa. Encara no tinc una tele com Déu mana (la que veig cada nit és més petita que la pantalla en què escric aquesta nota), ni una taula al menjador, ni un sofà, ni un sol quadre penjat. Ni tan sols un aparell per a reproduir la meua col·lecció de CDs clàssics (que consegüentment, tampoc he traslladat des de casa els meus pares. Però des de fa uns pocs dies tinc de nou un piano al pis: el meu teclat electrònic, sense pedal i sense unes quantes octaves extremes, però amb dotzenes de botons, sons i ritmes que em fan més suportable l'empobriment de les meues habilitats com a intèrpret.

Aquests dies l'estic tocant més del que he tingut costum els darrers anys (és la il·lusió del retrobament), però potser prompte passarà a ser un moble més, lleig i polsós, dels que atapeiran aquest cau xicotet i solitari. Tanmateix, només veure'l en un racó de casa em farà present una voluntat posposada però viva: la de tornar a tocar-lo com abans, sense grans expectatives però amb la correcció i dignitat que l'estudi proporciona. No ara, ni enguany. Potser quan tinga un fill a qui transmetre la càrrega d’una vocació musical frustrada, no ho sé. De moment, només puc dir que hi ha una zona reservada per al piano en aquest horitzó entre la renúncia i el somni que he batejat, maldestrament, amb el nom que ja coneixeu: la vida diferida.