Història i llegenda

Dijous passat vaig poder acudir a la xarrada amb què Antoni Furió encetava el cicle “800 anys” al Casal Jaume I de Gandia. Havia tingut ocasió de llegir el text del seu llibre els dies anteriors, i per tant, el tema i el fil conductor de la conferència/presentació no m’eren del tot nous. En efecte, Furió es va cenyir a l’argument (fins i tot als detalls) que ha escrit amb una claredat magistral al seu llibre, i si bé a la conferència es perdia el goig de les imatges amb què s’il•lustra l’obra, es guanyaven totes eixes coses que, en el fons, anem a buscar en aquesta mena d’actes: una narració viva i present en un cercle gairebé familiar, com si es tractés d’una versió sublimada del conte de l’àvia vora la llar. Furió ens va entretenir i ens va fer aprendre gairebé fins les deu de la nit: més que retreure-li la fam, podríem haver-li agraït que sopàrem després amb més ganes.

Pel que fa al personatge (i ja no parle del professor, sinó del monarca) vaig traure una conclusió personal: superficial, si voleu, i massa coincident amb la meua actitud general vers els nostres problemes comuns com per a no reconèixer-ho obertament – però clar, aquesta és la classe de matisos que l’adjectiu “personal” hauria de dur ja implícits. Vaig pensar que Jaume I oferia tot un seguit de possibilitats d’interpretació contradictòries, i justament per això mateix, si d’aquestes versions del mite es polien algunes arestes i s’envernissava el conjunt monumental amb una capa d’ambigüitat que tingués l’espessor justa, el resultat podia ser el d’un consens fràgil. I Déu sap com de curts anem de consensos, els valencians.

La rèplica inevitable (cíclica, eterna) a aquesta actitud meua, és la que qüestiona l’altíssim preu a què solem pagar aquests consensos – i no és aquest l’espai, ni jo la persona més adient, per a aprofundir en aquest debat. Seguint amb la metàfora econòmica, hi ha valencians que tenen un forat a la butxaca per on s’escolen totes les seues renúncies, i altres que per a que no els furten un xavo es passegen sense pantalons pel nostre espai públic. I és en aquest punt, quan el símil deixa de ser econòmic, que convé abandonar-lo a temps...