De viatge

Aquest ha estat (i és, encara) un cap de setmana dens, ple sobretot de comiats i partences. Dijous al matí vaig poder comprovar a la meua llista negra que estava seleccionat per a presentar-me “a files” en la província d'Alacant. Després de les telefonades de rigor, i del telegrama (de més rigor encara), vaig aclarir que demà dilluns he d'estar de bon matí en Alacant per a veure quin és el meu destí, si és que me n'arriba algun. M'explique: tot i no saber ni quants han estat convocats a aquesta xicoteta sessió d'adjudicació ni quantes places s’han de cobrir, és raonable esperar que n'hi haja més gent convocada que places (per si de cas, perquè a aquestes alçades de curs qui més qui menys ja s'haurà buscat feina). Les meues sospites (i no poden ser més que això amb la informació que dispose) és que dec ser dels últims d'aquesta xicoteta selecció per ordre, la qual cosa significa que ben probablement tindré un únic destí per “triar” (estrany eufemisme per a una situació on no puc negar-me a res sense llençar a perdre tot el que he fet i aconseguit en any i mig) o que els companys que em precedeixen els hauran ja triats tots i me n'hauré de tornar a casa pel mateix camí en què he vingut, a esperar a una pròxima convocatòria en què estaré (per força) millor situat. El meu marge de decisió o maniobra és escàs o nul, així que m'encomanaré a Sant Joan de Ribera, patró dels meus cercles íntims i arquetípic expulsor de la mare pàtria, per a no acabar en terra d'infidels...

Si no he escrit abans del dimarts dient el contrari, doncs, ja podreu imaginar que estic instal•lant-me en les trinxeres (o ja ferit, qui sap) i buscant una estoneta per a escriure ací alguna altra nota. No espereu confessions de com em van les coses “a la feina” en major mesura en què les heu pogudes llegir ací fins ara: si he de parlar d'educació (i podré fer-ho ja amb un mínim coneixement de causa), ho faré tan en abstracte com ho he fet fins ara de quasi qualsevol tema. De moment, tinc un parell de notes pendents d’escriure sobre un poeta a qui he llegit i una peça de Bach que se'm resisteix, i unes quantes més que probablement no arribaré a temps d'escriure abans que altres maldecaps reorganitzen la meua jerarquia de preocupacions...

L'altre comiat és el de Marta, a qui vaig deixar ahir mateix en l'aeroport de Manises després de passar uns controls de seguretat que l'obligaren a tornar-me (amb l'ajut de la seguretat de l'aeroport) un pot d'After Sun que superava els 100 ml de capacitat. Fins el moment, i a falta de saber quines possibilitats (horaris i recursos tècnics) tenim tant ella com jo de comunicar-nos via Internet, el de l'After Sun és l'episodi més interessant que conec del seu viatge a la Gran Bretanya. Ella mateixa ens en contarà algun altre ben aviat, segur.