Uns i altres

L'oposició oberta i pública entre dues postures polítiques rivals és la forma que tenen les democràcies de silenciar, en la pràctica, altres opinions: la del tercer, la del quart... Certament, podem congratular-nos que aquesta siga la forma de restricció del pensament menys injusta que la humanitat ha conegut. Però no oblidem que, justament per ser més subtil que les formes més tradicionals de coerció, acaba resultant molt més efectiva, molt més difícil de desemmascarar.

Hi ha però, un altre detall que cal observar, més infreqüent i potser per això menys greu que l'anterior. I és la facilitat amb què els petits fanatismes del tercer, del quart, i de totes les minories polítiques es poden confondre o vestir com si foren el resultat d'una actitud crítica i madura vers la política que veiem al telenotícies. No sempre és així. Són molts els qui no han trobat en llurs fracassos polítics més explicació que una general estupidesa de què només ells mateixos i quatre més han quedat exempts. La inèpcia, el gregarisme i la distorsió de la realitat els agermanen profundament amb els polítics dels grans partits de què tant abominen – l’única diferència és que aquells potser, han trobat una forma més rendible de reduir el món a les seues consignes.

En qualsevol cas, em veig personalment més al·ludit per la primera classe de precaucions que per aquestes últimes: hi ha més candidats, més idees, més futurs possibles dels que ens mostra la tele, i faig els meus esforços per a recordar-m’ho cada dia, i no només cada volta que hi ha eleccions. Fa anys, uns quants anys, que vaig decidir el meu vot per a un dels “candidats visibles”, un d’eixos dos que de vegades sembla que es presenten només ells, un contra l’altre. Tots els defectes que li he trobat durant aquest temps al meu candidat no han estat suficients per a canviar la meua tria inicial. Però mai he pensat que aquesta classe de pragmatisme, de realisme polític, o de simplicitat, si ho preferiu, siga incompatible amb altres deures cívics, amb una voluntat clara d’ampliar l’abast de la democràcia. Puc tolerar que hi haja gent políticament tan simple, tan transparent, com la papereta amb què emeten el seu vot: el que no suporte és que creguen que jo també sóc com ells.