Eine kleine nachtmusik

Amb dues mans faig meu el món: una duu posat el guant de ferro de la lògica – l’altra el caricia amb el tacte vellutat de la metàfora. Quan s’enfronten, el combat és desigual: tinc més de militar que de prestidigitador. En mi, la lògica sempre ha vençut la metàfora – i venç, encara.

Però potser no siga sempre així, i es capgire algun dia: no sé, potser quan siga pare, quan siga vell, o quan se’m rovelle el ferro amb què (no ho oblidem) m’he guanyat la vida des de ja fa un grapat d’anys. Renunciaré, llavors, a entendre el món per dominar-lo, i sabré millor compadir-lo, contar-ne les misèries sense l’ajut de xifres ni oracions subordinades. Un adjectiu, una mirada, el nom sense afegitons de les coses petites, seran suficients. Encara no és el moment: i per això faig Màsters Oficials, Estudis de Mercat, i Oposicions a Secundària, i Ja-Vorem-Què-Més-Faré quan aprenga a viure sense dormir... Però mantinc l’esperança que sense voler, un bon dia tot serà més simple – a pesar de mi mateix.

I llavors riuré de les obsessions amb què omplia de jove aquestes notes.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt xulo això que dius de la ma de ferro i la metafora; potser, i no se si ho encerte, de més jove es veuen les coses més simplificades, més en blanc o en negre: les coses son d'una forma i no consenteixes cap altra... poc a poc, veus els grisos (ai, si no els veus), les contradiccions que tenen els que t'envolten i fins i tot tu mateix... i més endavant arribes a estimar eixos grisos i eixes contradiccions com a part propia del ser. Tot això, crec, es bo que passe, sense caure en un conformisme o panxacontentisme (vull dir: que si una cosa està mal, està mal, i ahí, ma de ferro)

Emili Morant ha dit...

Sí, la veritat és que des que era un adolescent he buscat una espècie de sensació de "control" que difícilment obtenia si no era posant la vista en quelcom simple, clos, restringit: les Matemàtiques sobretot, però la Música també em donava aquesta classe de gratificacions.

Ara ja sé (i potser siga per l'edat, potser per haver treballat en una oficina o estudiat altres coses en els últims anys) que en la vida real els camins rectes condueixen ben sovint a l'error, i que cal mà esquerre a voltes, imaginació i compassió algunes altres. L'estat d'incertesa se'm va fent progressivament còmode - però dos mil·límetres sota la pell encara bull la voluntat de reprimir qualsevol sorpresa, qualsevol miracle.

Pel que fa als "altres", hi ha un terme de què parle de tant en tant però que intente posar en pràctica contínuament que és l'empatia: com que les meues reflexions solen ser tan cícliques, ja tindré temps de parlar-ne i d'aclarir la meua particular escala de grisos.

Mentrestant, gràcies per llegir - que no és sinó una variant més o menys culta de l'empatia.