Revolucions

[Si no he escrit res ací des de fa molts dies, el motiu és ben simple: he escrit ja massa en altres llocs - als espais col·laboratius del meu Màster a la UOC, principalment. No vull omplir aquest blog amb els textos que escric allà - però sí que vull triar-ne algun de tant en tant, i penjar-lo com a mostra del que està ocupant la meua vida intel·lectual d'una forma fructífera, encara que perillosament exclusiva.

El que podeu llegir a continuació és un argument derivat del meu conservadurisme (gradualisme si ho preferiu), l'escepticisme amb què he volgut vacunar-me contra la utopia tecnològica (bé, com he fet gairebé respecte de qualsevol utopia), i d'aquesta espècie de pseudo-erudició pedant que m'acompanya des que tinc un títol oficial amb què poder justificar-la. La postura és prudent: entendre el nostre propi temps és una obligació, una responsabilitat per a la qual no necessitem una etiqueta que l'assenyale com a singular davant l'ample panorama de la història - perseguir descaradament eixa singularitat pot ser la nostra primera traïció als fets i la seua anàlisi. ]

Les revolucions són períodes de temps en què el ritme de canvi històric s'accelera, o canvia de rumb d'una forma relativament sobtada. La revolució neolítica, per exemple, tingué lloc al llarg de segles, mil·lenis: probablement no degué ser advertida com una tal revolució per les persones que la visqueren. Però en comparació amb el ritme de canvi "normal" (gradual, si ho preferiu) en la prehistòria humana, l'adopció de l'agricultura per algunes societats mereix assenyalar-se com un moment d'una especial densitat històrica.

Quant més ens acostem a la nostra època, la durada d'aquests segments de canvi històric accelerat ha anat fent-se commensurable amb els cicles i la llargària de la vida humana. Algú nascut a Manchester o a París en el darrer terç del segle XVIII, sí que hauria advertit com el seu món econòmic o polític circumdant canviava entre la seua infància i la seua maduresa. Fins eixa època, aproximadament, només les catàstrofes naturals, la pesta o la guerra podien provocar talls en el decurs històric que pogueren ser clarament percebuts com a tals pels seus protagonistes - i factors com aquests han continuat resultant cabdals també després.

Però un cop el potencial “tempo” del canvi històric ha convergit amb el de les nostres vides, ha trobat també el seu límit. Que la nostra forma de viure, interactuar socialment i comprendre el món canvie en l'espai de pocs anys, poques dècades, ja no és símptoma d'estar experimentant cap període revolucionari: aplicar indiscriminadament eixa etiqueta acabaria buidant-la de sentit.

Estic d'acord amb la tesi expressada als textos de Manuel Castells i Daniel Bell en què el motor principal dels canvis actuals en la vida socioeconòmica és el ràpid desenvolupament de la tecnologia, i això justifica l'ús d'adjectius com "informacional", "post-industrial", etc. aplicats al món què vivim - i estudiem. Però no considere aquesta transició entre "industrial" i "post-industrial" com a revolucionària en cap sentit qualitativament distint al dels canvis que les nostres formes de vida han experimentat d'un segle ençà. El ritme dels avenços tecnològics és brutal – però la seua velocitat d’adopció pel públic no ho és tant, i la forma en què aquesta adopció canvia substancialment els nostres costums i inèrcies ho és encara menys.

En resum, la imatge acumulativa del palimpsest, que fa servir Bell a la seua introducció, em resulta més adient per a descriure aquesta forma emergent de societat que no la d’esborrar tot l’anterior i començar de zero, que és la meta que ha inspirat els revolucionaris de tantes èpoques.