Final de trajecte

Fa ja molts mesos, quan vaig començar a repassar i a treure-li la pols a les meues Matemàtiques per a preparar aquestes proves que acabaré demà, vaig pensar que l’esforç que em separava d’unes mínimes garanties d’èxit era immens. “Intentar-ho”, “provar”, etcètera, són una cosa: hom sempre pot confiar en la sort i en no haver perdut certes gràcies personals per a eixir ben parat de situacions inusuals. Però quan l’objectiu esdevé tan simple i rotund com “no fallar”, les variables aleatòries que s’han de controlar passen a ser moltes més. A més, no hi ha lloc per a la brillantor en els plantejaments quan la meta és tan modesta com un simple “aprovat”, sinó només per a una certa ètica del sacrifici, una forma humil i silenciosa d’heroisme, un instint racionalitzat de supervivència. He sentit molta més por que no il·lusió durant tots aquests mesos – i aquesta sensació ha resultat ser una motivació efectiva, però cruel.

No em vaig equivocar respecte de les meues previsions: m’ha costat molt arribar fins on estic ara. Però el que he tardat més temps en assumir, fins que ho he pogut experimentar directament les últimes setmanes, és que el meu intent no només era exigent en termes intel·lectuals, d’esforç i constància personal, sinó que era una aventura estranya, exòtica, en què no he deixat de trobar-me sorpreses fins l’última hora (i encara queda un dia). El que he fet tot aquest temps ha estat una veritable “marcianada”: hi ha mil i una coses que ignore encara del món a què pretenc incorporar-me, i aquesta ignorància és potencialment més catastròfica del que els meus encerts poden arribar a compensar. En un any he après coses bastant difícils, potser inaccessibles per a molta de la gent amb qui “competisc” per un lloc a les llistes, però que difícilment em seran de cap utilitat en aquesta oposició, ni enguany ni en anys vinents. I per contra, el que per a molts aspirants són experiències i evidències del dia a dia, per a mi són buits que honestament no he pogut omplir fullejant els meus llibres.