Ulysses

Tota tradició literària té fragments ja deslluïts de tant brillar. Com els versos llegits i estudiats a l'escola o a l'institut, que acaben recordant-se no com una herència valuosa, sinó com una espècie de joc infantil - i són per tant més objecte per a la nostàlgia que per a la nostra admiració adulta. Se m'ocorren ara les "Rimas" de Becquer en castellà, i uns quants versos cèlebres en valencià amb què acabe topant en cada boda civil a què em conviden - Estellés en comptes de Sant Pau, l'estranya mutació d'una litúrgia.

Així, al lector madur (encara que en el meu cas ho diga per l'edat, més que pel costum) se li presenten dos camins possibles després de la inevitable profanació dels fragments més populars de la seua literatura. Un és traspassar la superfície i perdre's per les carreteres secundàries de la pròpia tradició. I l'alternativa és descobrir les grans fites, per sort encara verges per a nosaltres, de les "altres" literatures. Ja tindré ocasió de dir com de lluny (i de prop!) em duu de tant en tant el primer camí. Però pel que fa al segon, hui he volgut afegir a aquesta nota uns versos que he conegut recentment, seguint un curs d'estètica i teoria literària en format MP3 ("From Plato to Postmodernism", del professor Louis Markos). Es tracta del final de l'"Ulysses" de Tennyson (poeta anglés del segle XIX), tota una invitació a l'aventura, a esgotar les possibilitats i experiències de la vida fins i tot en la vellesa.

Certament, sóc home de poques aventures: la meua intensitat és una altra, més semblant a la del jove Telèmac que espera el seu torn per a regnar i honora la llei i els déus, que de l'ardent ancià que encara desitja veure créixer la seua fama gegantina. Però m'agradaria poder dir, com aquest Ulises, "I am a part of all that I have met" - i gaudir d'aquesta glòria domèstica que és el sentiment de pertinença.


"Ulysses" - Alfred Tennyson (1809-1892) - final

[...] Come, my friends,
'T is not too late to seek a newer world.
Push off, and sitting well in order smite
The sounding furrows; for my purpose holds
To sail beyond the sunset, and the baths
Of all the western stars, until I die.
It may be that the gulfs will wash us down:
It may be we shall touch the Happy Isles,
And see the great Achilles, whom we knew.
Tho' much is taken, much abides; and tho'
We are not now that strength which in old days
Moved earth and heaven, that which we are, we are;
One equal temper of heroic hearts,
Made weak by time and fate, but strong in will
To strive, to seek, to find, and not to yield.