RC - Dies de cine

Vaig curt de temps, però és una sort que Àngel haja dit en el seu bloc algunes de les coses que a mi m’hagués agradat destacar del cicle de Cinema en Valencià que s’està fent als ABC de la Vital de Gandia.

Fa dues setmanes, “Scoop” em va entretenir moltíssim, em va fer riure unes poques vegades, i em va mantindre somrient durant hora i mitja: no arriba a l’alçada de “Match point”, però el to i el gènere d’ambdues cintes són del tot complementaris. Per edat i per inclinacions naturals, sóc dels qui van descobrir abans Scarlett Johansson que Woody Allen: però aquest home té talent, l’hauré de seguir de prop, també, perquè promet... :-)

“Dies d’agost” me la vaig saltar, conscient del que m’esperava: entre nosaltres, i que no isca d’ací, he de dir que a mi les que m’agraden són les pel·lis de “mamporros”, dispars, persecucions i una miqueta d’intriga i suspens. Per això m’encanta que l’Oscar a millor pel·lícula se l’haja endut eixa joia del cine de policies i mafiosos que és “The departed” (“Infiltrats”).

Feia mesos (i ho vaig escriure ací, en alguna nota o comentari) que volia veure “Copying Beethoven”, de la qual havia llegit crítiques favorables: no era una obra mestra, com “Amadeus”, però semblava una digna recreació dels últims anys del personatge. És aquest Beethoven madur qui va crear les obres que més he escoltat els meus darrers anys de sequera musical: les variacions Diabelli, les últimes sonates i quartets. I la Novena simfonia, que al cap i a la fi representa el clímax de la pel·lícula: quasi mitja hora del film se centra en la primera interpretació de l’obra, de la qual sé que tingué un èxit clamorós – però tinc dubtes que el propi Beethoven la poguera dirigir personalment, i que els músics feren cas de les indicacions d’aquell home obstinat i sord.

Un altre dubte que em sorgí fou si la contraposició entre l’art i la tècnica que el propi Beethoven reitera al llarg del film (el xic que festeja amb la copista dissenya ponts, és una espècie d’enginyer) no és un extrem forçat i inconsistent. Beethoven és un hereu de la Il·lustració: si no recorde malament va mostrar interès pels avenços científics i tècnics de l’època, i en la seua pròpia concepció de la música hi ha aquella mena d’interès estructural, de creativitat sotmesa a lleis internes que el fa superior als romàntics que el seguiren.

Però deixant de banda estes xicotetes qüestions, aquesta interpretació dels darrers anys de Beethoven sota la mirada d’una admiradora amb talent i sensibilitat aconsegueix emocionar, quasi més pel paper principal que juga la música, la magnífica banda sonora, que per la riquesa de la trama – que resulta poc més que un pretext per a explorar el contrast entre els personatges. Val la pena mirar i escoltar.

Ara només ens falta veure “El perfum”, aquest dijous...

[Entrada original ací]