Si hi ha alguna matèria adient per a ser impartida en anglés a Secundària (potser més en els cursos de Batxillerat que en la ESO) són les matemàtiques. La dificultat de l’assignatura té poc a veure amb les paraules, el vocabulari, la correcta expressió verbal d’alguns conceptes: per a allò que els és més propi, les matemàtiques disposen ja del seu idioma particular. L’ús de l’anglès pot convertir la més fàcil de les assignatures en quelcom impossible per a un alumne normal: però les matemàtiques només serien un poc més complicades del que ja resulten en la llengua pròpia. Per a que la iniciativa funcionara bastaria que el professor tingués una mínima competència oral en anglés, i que els alumnes pogueren triar voluntàriament rebre l’assignatura en anglés o en valencià o castellà: seria un desgavell privar algú de rebre una adequada formació matemàtica per l’estrany capritx d’impartir-la obligadament en un idioma estranger.
Però una idea com aquesta és poca cosa més que una utopia. Requereix una flexibilitat en el funcionament dels centres educatius que, en cas d’existir, hauria d’aplicar-se a metes més immediates, de supervivència més que de superació. Ens obligaria a conviure amb un fet un tant pertorbador: els alumnes que triaren voluntàriament fer una assignatura en anglès ben probablement foren millors estudiants que els qui no s’atreviren a fer-ho, introduint així una classe de discriminació (de selecció positiva) que per algun motiu tolerem menys que la que es dona cada dia amb els alumnes estrangers, amb dificultats, o senzillament “molestos”. I traçaria una altra divisòria entre els professors capaços d’impartir una assignatura en anglès i els qui no ho són (una divisòria que és acceptada i valorada de forma natural en altres col·lectius professionals però no crec que ho fos entre el cos docent).
Personalment, comence a estar un poc fart que les meues idees i expectatives sobre el sistema educatiu a què espere incorporar-me aviat siguen només això: quimeres, abstraccions sense cap experiència amb què recolzar-les, o abandonar-les. Paciència. Però hi ha quelcom que em sembla més alarmant que això: i és la sensació que qui decideix sobre aquestes grans qüestions no està més prop que jo de viure-les, d’entendre les conseqüències de les seues decisions.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada