De amicitia

He parlat fa uns minuts per telèfon amb un amic dels meus anys universitaris que des de fa unes quantes setmanes ha caigut en una depressió de les de veritat. Pren dosis de medicació que serien pur verí per a un cervell sa, fa visites regulars a un psicòleg (ja duu anys fent-les, eixa és la veritat) i els seus símptomes físics són immediatament visibles per a qualsevol que compartisca amb ell una estona: tremolor, mans suades, una tendència instintiva a estirar-se al llit o al sofà per a calmar-se una miqueta, un desànim perenne i un pessimisme immune a tota evidència...

Viu relativament lluny de mi, i per tant veure'ns exigeix pràcticament que un dels dos faça nit en casa de l'altre. Això minva la freqüència dels encontres, però els enriqueix amb una qualitat, intimitat i transparència que són difícils de cultivar entre les nostres (almenys les meues) coneixences de l'edat adulta. En la telefonada de hui no he sabut dir-li res més que la classe de tòpics que un amic està obligat a dir (i a suportar, a l'altra banda de la línia) en estes situacions: que tinga paciència, que no se senta culpable, que pot estar segur i confiat de sí mateix, que té les portes obertes de ma casa... No he afegit res a allò que ell mateix podria arribar a concloure racionalment en la frenètica centrifugació de pensaments de què és esclau: però com a amic em toca repetir-li ritualment tot aquest rosari d'obvietats que la malaltia ha soterrat. Rese a Déu per a no haver de passar mai per això: sé que, arribat el moment de ser jo qui patira, les mateixes bones paraules que jo dic no tindrien el menor efecte sobre mi...

Hem passat, al llarg dels anys, grans moments junts, el meu amic i jo: no hem esquivat preocupacions i tristeses, però en circumstàncies normals sabem riure'ns de nosaltres mateixos i del món sencer si cal (ja he explicat alguna volta als meus lectors que sóc, de cos present, bastant menys seriós que el que suggereixen les meues homilies digitals). Hui, en canvi, he estat incapaç d'arrapar-li cap somriure fins al final de la conversa, quan arribada l'hora del comiat afectuós li he dit eixes noves paraules màgiques que arrenquen rialles allà on són escoltades: "te quiero un huevo", "lo nuestro es muy bonito", "amiguito del alma"... Ja ho veieu: el cas Gürtel fa parlar (i escriure) de política gairebé a tothom aquests dies, però als esperits sensibles com el meu ens transporta al camp semàntic de l'amistat.

1 comentaris:

Valldalbaidí ha dit...

Sé de què parles. Dóna-li molts ànims (que, encara que semble que no serveix de res, ajuda un poquet escoltar una veu cálida)