La vida celestial

La reincorporació de Marta al treball, un cop esgotada la seua llicència per maternitat, ha acabat per fer del tot miquetes allò que no fa massa encara agrupàvem sota la suggeridora etiqueta de "temps lliure". Per obligacions de Marta que ara no venen al cas, algunes vesprades de la setmana Emili es queda sol amb mi des que acabem de dinar fins l'hora del bany. El xiquet és bastant més "independent" (per a triar-se joguets, incorporar-se, desplaçar-se pam a pam...) ara als sis mesos del que ho era fa tres o quatre setmanes, de forma que no reclama la meua atenció constant; però, de la mateixa manera, fa impossible la meua constància en cap altra activitat. Només quan arriba la nit el temps torna a ser meu, però a aquestes hores arravatades a la son se'ls aplica ja la llei dels rendiments decreixents: el cansament, i en massa ocasions la son resultant d'haver-me gitat també tard la nit anterior les fan estèrils i queden sacrificades a banalitats diverses: programes d'esports, alguna telesèrie, navegacions superficials...

Si escric tot això és més amb voluntat de registre que de lamentació: primer, perquè a la pròpia Marta o als meus pares i sogres els ha "tocat" encara una quota major de criatura. I segon, i més important, perquè les estones que passe amb el meu fill no només fragmenten el temps que podria dedicar a altres quefers, sinó que tenen l'efecte benèfic de relativitzar per complet la resta de les meues obsessions, aficions i metes: tot empal·lideix, tot queda eclipsat pel menut de la casa. Cada instant en què Emili riu perquè estic amb ell o en què aconseguisc que deixe de plorar il·lumina hores senceres. Recorde com Zaratustra pretenia intensificar cada moment desitjant el seu retorn cíclic, la seua repetició sense final. La meua eternitat, tanmateix, és una altra, i quan ocasionalment Emili em venç amb un fulgor de tendresa, d'alegria profundíssima, no desitge que aquesta dolça derrota es faça perpètua: com a molt, que el meu propi fill puga sentir-la amb els seus fills un dia llunyà, quan el temps irreversible haja operat els seus efectes.

Tot el que vos conte més amunt ajuda a explicar perquè ha hagut de passar mig mes per a penjar la primera nota d'aquest any 2011. I no començaríem l'any bé del tot sense recordar-vos, des del principi, que enguany celebrem el centenari de la mort de Gustav Mahler (1860-1911), un músic intens, brillant, genial, complex, turmentat i tendríssim que m'ha acompanyat des de l'adolescència. No sense un punt macabre, descregut, irònic, la seua quarta simfonia acaba amb una cançoneta amable, quasi pueril, que detalla les delícies, sensorials en bona mesura, de la vida celestial (ací text alemany i traducció al castellà, ací la traducció al català que ha fet Guillem Calaforra a la seua pàgina personal). Cent anys després, la vida i el món no deixen de donar-nos motius per a retornar al Mahler més tràgic, més desesperat, més obscur: però hi haurà ocasió millor per a visitar eixos abismes. De moment, vos enllace una adaptació de Das himmlische Leben per a un grup de solistes enregistrada al Palau de la Música de València fa un any (ací i ací versions amb més pedigrí).

2 comentaris:

Jaime G. ha dit...

Querido Emili, gracias a herramientas online de traducción como tradukka.com puedo seguir de cuando en cuando tu blog, (casi) como si lo estuviera leyendo en castellano. Me alegro de ver que sigues bien y de ver cómo el pequeño Emili sigue los pasos de su padre "devorando" música y MP4s. Dentro de poco, si Dios quiere, volveremos a ser padres, así que seguiré tu estela en breve. Espero que este año Mahler nos traiga a todos los amantes de la buena música vibraciones positivas. Si algún día te aburres (jeje, a poco que uno lea tu blog sabe que es complicado), y viendo tu afición por la música clásica, sería un placer que visitaras unos breves apuntes que cuelgo de cuando en cuando en el blog de unos amigos que tienen un programa de radio donde se pincha buena música (eso sí, "moderna", vamos, que estoy de prestado y son unos benditos por "alojarme"). En fin, te paso la dirección de mi última entrada, por si te apeteciera curiosear: http://vacacionesencamboya.ondametadona.net/2011/01/27/friedrich-gulda-les-invita-gustoso-a-su-funeral. Un abrazo. Jaime.

Emili Morant ha dit...

Jaime: marco la página en mis favoritos para degustarla (texto y música) a mejores horas que esta. Un saludote y suerte con la nueva criatura. Emili