RC - Llarg termini

Quan les respostes relatives al llarg termini se'ns presenten dubtoses, o contradictòries, és important adoptar un parell de mesures. La primera, és assegurar-nos que no prenem decisions precipitades: les nostres fermes conviccions de hui demà poden ser les nostres grans vergonyes de demà. La segona: intentar que eixa indefinició de les nostres vides a mesos, anys vista, no ens amargue els hores i dies immediats. L’entreteniment, en qualsevol de les seues formes, és una bona forma d’alliberar-nos momentàniament d’eixos greus pensaments que, al capdavall, no tardaran en tornar malgrat els nostres esforços per bandejar-los.

Una forma addictiva d’entreteniment a què m’he lliurat amb indulgència aquests dies ha estat veure els capítols de "House" que no havia vist mai abans a la televisió, perquè quan els van emetre encara no m’hi havia enganxat – els he aconseguit ja-sabeu-tots-com-sense-pagar, què li hem de fer! (He de dir que també tinc altres vicis – però em queda vergonya suficient per a no confessar-los obertament.) Dos, tres, cinc capítols seguits amb el puto-amo-del-diagnòstic, i les meues obsessions sobre el calendari d’accions futures s’esvaeixen durant hores. Però no del tot. Perquè en el fons, si alguna cosa vaig aprenent de veure House és que, en ocasions, no decidir encara no deixa de ser una de tantes decisions possibles, sovint la més arriscada – sobretot quan el temps corre i és del futur més immediat del que hom ha de preocupar-se.

Però la sèrie em recorda més coses encara: som un sac d’ossos, vísceres, líquids fastigosos i un cervell com un gran cagalló blanc i enrotllat. Som el bombo del sorteig de la mort, que roda i roda fins que surt una bola, no sabem quan, ni amb quin número – però que ens toca segur: els tenim tots comprats. A llarg termini, ens rosegaran els cucs. Si ni tan sols la tele m’estalvia segons quins pensaments, és que no hi ha remei...


[Entrada original ací]