Metàfores

Una metàfora és com un camí obert pel llenguatge, per a recórrer i guiar-nos pel món. Hi ha metàfores xicotetes, que ens menen líricament a llocs amagats i recòndits, com són la nostra pròpia vida interior, o la del proïsme. Altres, en canvi, són metàfores ambicioses, potents, com un pont sobre un abisme, com les revoltes que porten dalt d’un mirador elevat. Només aquestes visions poden proporcionar-nos una il·lusió de totalitat que és inassolible mitjançant la simple acumulació d’experiències (a la manera de les formigues), o la teorització científica (a la manera de les abelles). Seguint amb la clàssica analogia animal que devem a Francis Bacon (el pintor no, l’altre), la construcció d’aquestes grans metàfores és tasca d’aranyes, que extreuen de sí mateixes una idea directora i l’estenen fins a cobrir el món sencer amb la seua xarxa conceptual, més feble i tènue que la dels sistemes i les arquitectures d’altres temps, però sovint més apegalosa i enrevessada.

Però ho he dit més amunt: il·lusió de totalitat – i una il·lusió que hauria de ser conscient del seu caràcter parcial. En ocasions hom s’encega amb la bellesa o les ramificacions múltiples d’una metàfora i oblida justament que ho és: l’explota més enllà de les seues possibilitats estètiques o filosòfiques, ignorant que és només això, un camí. I cap camí passa per tots els racons possibles del pensament o la vida, per molt embolicat que vulguem traçar-lo.

He tingut aquesta inevitable intuïció de l’exhauriment d’una idea brillant durant aquests passats dies de Nadal: la reiterada liquiditat que Bauman predica del món contemporani, i la profusió d’esferes, bombolles, globus i escuma amb què Sloterdijk vol encabir-lo no saben evitar propagar-se més enllà dels seus límits raonables, fins a esdevenir una injusta caricatura de sí mateixes. En la nostra època de veritats vaporoses, allò important és saber parar a temps una metàfora.

Davant aquesta classe d’excessos, només puc imaginar, així al vol, tres solucions possibles. La primera és l’actitud modesta i restringida de qui posa fites des de l’inici a l’abast de les seues especulacions: sense aquest gest previ d’humilitat (que ben sovint no es reconeix en les acusacions de supèrbia de què és objecte l’activitat científica i rigorosa), la tasca del bioquímic o de l’estudiós del dret processal no podrien lluir mai la rotunditat a què aspiren en llurs conclusions. La segona opció és la vocació de fragment: front a l’ambició dantesca i total del pelegrí, l’exercici quotidià d’excursionisme que alguns fem de tant en tant en blogs com aquest, i altres fan en periòdics, llibres o revistes. La tercera possibilitat és continuar creant grans narratives del món a la manera de les nostres aranyes, però més contingudament, amb un major sentit de la limitació i un major respecte pels àmbits de la realitat que no se sotmeten amb a una idea directriu sense forçar-los en extrem. Però alguna cosa em fa pensar que l’enorme dosi de brillantor i de supèrbia que demana aquesta última tasca exclou metodològicament eixa classe de reserves.

Matisar eixos conjunts des de les nostres perspectives puntuals esdevé, doncs, la responsabilitat individual dels qui els rebem i ens aturem a intentar comprendre’ls. Adaptar-los al nostre entorn, a la nostra realitat immediata, local, també és un compromís indefugible – a què sembla que he renunciat massa lleugerament, pel to cínic que traspua la meua última (bé, ja penúltima) anotació...