Ciències i lletres

Vinc d’una família de tradició “numèrica”: mon pare i el seu germà són matemàtics, jo també, i els meus dos germans (i una cosina) estudien informàtica, que al capdavall és una variant pràctica de la ciència de les xifres. En aquestes disciplines, la frontera entre fer les coses bé i malament, o entre que quelcom funcione o no funcione, és generalment bastant clara – i fins i tot quan no ho és tant, la classe de criteris amb què hom pot avaluar un resultat són més objectius, més tècnics, que en altres àrees professionals. Això és un malson per als qui fan les coses malament, als mals matemàtics, informàtics o enginyers – o dit amb una miqueta més de crueltat, amb els qui per uns o altres motius no arriben a ser-ho mai. Però també és una defensa natural contra l’intrusisme professional. L’última de les meues preocupacions és que un historiador o un enginyer industrial pretenguen dedicar-se a les matemàtiques: si saben fer-ho, els admiraré encara més que a moltes persones amb qui compartisc titulació acadèmica; si fracassen, edulcoraré la seua inèpcia amb un toc del meu saborós sarcasme. Però mai no em caldrà jutjar-los pel títol ni preguntar-me “aquests què són?”: llurs habilitats els delataran.

Però per circumstàncies de la vida, he acabat (bé, no del tot: em queden uns quants tràmits per aclarir, formalitats de parròquia...) unint-me a una família on la tradició, o al menys les tendències recents són ben distintes. Marta i companyia són gent de lletres, per a qui els llibres han estat des de sempre no només un complement cultural (o una decoració), sinó tota una vocació, quelcom a què dedicar les seues millors intencions i esforços. Això ha inclòs des de sempre, el plaer de la lectura (que jo, “de ciències”, he confós massa sovint amb l’estudi sistemàtic) i amb l’edat el gust per l’estudi, la crítica, l’escriptura i una feina més o menys relacionada amb la paraula – com la meua ho està amb els números.

És temptador jutjar aquesta dedicació a la llengua i la literatura en les seues variants com a més atractiva, més elevada, menys freda i pràctica que la tasca de qui fa taules de números, o explica com sumar fraccions. Però aquesta apreciació és injusta, entre altres motius, per contrast amb el que he dit més amunt: les tasques a què es dedica l’home de lletres són més públiques, semblen més fàcilment opinables, subjectes a judicis més subtils, més febles i més personals que la inqüestionada eficiència del químic o l’empleat de banca. En part, semblen més “criticables” senzillament perquè ho són, en realitat – a cada classe de saber li pertoca el seu mètode, les seues certeses. Però d’aquesta aparença se’n pot arribar a fer abús, i els abismes que separen el científic de la plebs esdevenen en aquest cas una confusió, una absència de criteri que no pot deixar de resultar enutjosa i angoixant per a qui ha dedicat el millor de la seua vida a aquesta classe de saviesa més profunda, sí, però líquida i intangible.

Davant aquesta situació, hi ha diverses respostes – i no tindré espai per a exposar-les totes, ni les més adients, considerant que per sort no sóc un dels afectats per aquesta classe d’arbitrarietats. Una de tantes, al meu parer equivocada, és la “titolitis”: conec advocats amb més sensibilitat i perspicàcia per a gaudir i jutjar un poema o una postura filosòfica que molts dels qui han dedicat cinc (o sis, o set...) anys de la seua vida justament a aprendre a aquestes coses. Una altra, probablement més fructífera, siga el cultiu de l’excel•lència dins del propi cercle dels humanistes: ells, que per formació i costum saben distingir millor que la gent comuna el que és seriós i fonamentat del que és una simple caricatura dels propis prejudicis, farien bé d’assenyalar el seu territori si no amb fronteres, sí amb traces de prestigi, de reconeixement mutu. Alguna cosa em fa pensar que no sempre ho aconsegueixen: i si d’aquesta actitud de reconeixement el que en deriva són les capelletes, les enveges i més confusió encara de la que genera el públic, em veig temptat a pensar que el gremi no pateix més malalties que les que ell mateix s’encomana.

(Vaja, no era açò del que volia parlar, sinó respondre, en certa manera, a dues notes recents d’Urbà i de Visékimé sobre crítics literaris i professors de valencià. Però mira, m’ha traït l’afany d’abstracció i generalització...)