Un home simpàtic

La fe que ens pot quedar ja en la política, en el joc polític, té sovint menys a veure amb les possibilitats que ens ofereix per a la victòria “dels nostres” que en la forma en què ens permet digerir i acceptar una derrota. No volem victòries que siguen humiliants per als qui no pensen com nosaltres – ni que cap poder abuse dels qui no l’hem recolzat. És sobretot quan hom perd que acceptar les regles esdevé una virtut cívica.

Ja arribarà el moment (si no és que ja ha passat) de pensar si algun dels nostres polítics més pròxims no s’han pres massa seriosament aquesta purificadora penitència de la derrota fins a convertir-se en addictes, fins a fer-nos creure que guanyar no els importa gens ni miqueta. Però hui el que porten els diaris és una altra cosa. Per a molts dels qui, com jo, no l’haguérem votat mai, Gallardón representa la classe de polític que ens pot fer digerible una derrota: per les seues idees i formes, i per la insistència amb què es referia a una actitud oberta i tolerant que, en el fons, la gent d’esquerres no tenim cap interès en monopolitzar. Representa algú amb qui poder discrepar i confiar alhora, i en la roda democràtica de la substitució dels grans partits en el poder, era l’hipotètic pròxim president del govern que molta gent d’esquerres hagués signat acceptar (això sí, sense presses, que encara és jove, té temps per davant...).

Els meus dubtes comencen quan m’ature a pensar si a “ells” els convé o no haver-se desfet de Gallardón dos mesos abans de les eleccions. El que per a nosaltres és amplitud de mires per a ells pot resultar una perillosa dissidència, i un simple càlcul electoral pot haver-los demostrat (ho ignore, és una hipòtesi que en tot cas hauran verificat internament) que la simpatia dels qui no els voten no se suma als resultats positius que obtenen a les urnes. En això potser tenen raó. Però aquesta classe de simpaties, de confiances, se sumen després, quan als ciutadans ens toca reconèixer qui ens governa amb una legitimitat que vaja una miqueta més enllà de l’àmbit d’allò estrictament legal. Mentre el sistema continue immune a aquesta classe de desenganys dels qui hi participem, estem venuts: no ens deixen, llavors, per a la pròxima contesa, més alternativa que guanyar.