Un home simpàtic

La fe que ens pot quedar ja en la política, en el joc polític, té sovint menys a veure amb les possibilitats que ens ofereix per a la victòria “dels nostres” que en la forma en què ens permet digerir i acceptar una derrota. No volem victòries que siguen humiliants per als qui no pensen com nosaltres – ni que cap poder abuse dels qui no l’hem recolzat. És sobretot quan hom perd que acceptar les regles esdevé una virtut cívica.

Ja arribarà el moment (si no és que ja ha passat) de pensar si algun dels nostres polítics més pròxims no s’han pres massa seriosament aquesta purificadora penitència de la derrota fins a convertir-se en addictes, fins a fer-nos creure que guanyar no els importa gens ni miqueta. Però hui el que porten els diaris és una altra cosa. Per a molts dels qui, com jo, no l’haguérem votat mai, Gallardón representa la classe de polític que ens pot fer digerible una derrota: per les seues idees i formes, i per la insistència amb què es referia a una actitud oberta i tolerant que, en el fons, la gent d’esquerres no tenim cap interès en monopolitzar. Representa algú amb qui poder discrepar i confiar alhora, i en la roda democràtica de la substitució dels grans partits en el poder, era l’hipotètic pròxim president del govern que molta gent d’esquerres hagués signat acceptar (això sí, sense presses, que encara és jove, té temps per davant...).

Els meus dubtes comencen quan m’ature a pensar si a “ells” els convé o no haver-se desfet de Gallardón dos mesos abans de les eleccions. El que per a nosaltres és amplitud de mires per a ells pot resultar una perillosa dissidència, i un simple càlcul electoral pot haver-los demostrat (ho ignore, és una hipòtesi que en tot cas hauran verificat internament) que la simpatia dels qui no els voten no se suma als resultats positius que obtenen a les urnes. En això potser tenen raó. Però aquesta classe de simpaties, de confiances, se sumen després, quan als ciutadans ens toca reconèixer qui ens governa amb una legitimitat que vaja una miqueta més enllà de l’àmbit d’allò estrictament legal. Mentre el sistema continue immune a aquesta classe de desenganys dels qui hi participem, estem venuts: no ens deixen, llavors, per a la pròxima contesa, més alternativa que guanyar.

4 comentaris:

Vista Parcial ha dit...

M'agrada la teua anàlisi. No sé si estic d'acord, però m'agrada.

Emili Morant ha dit...

Ara que la rellegisc, no puc deixar de trobar-la benintencionada, sí - però com a a anàlisi o declaració d'intencions, és molt fragmentària. D'una forma que algun dia hauria d'encarar honestament, conviuen en mi una sincera preocupació per aquesta idea de legitimitat (d'esportivitat si ho preferiu, de reconeixement del valor de l'adversari polític) i tantes altres aspiracions de pau, amor i concòrdia democràtica, i una idea de la praxi política molt maquiaveliana (l'adjectiu "maquiavèlic" ha acabat tenint connotacions molt injustes per a l'autor d'"El Príncep" - és a dir, que accepta sense massa manies ni hipocresies un reglament específic per a la política que se'ns faria inacceptable per a la nostra vida personal i social). Sospite que totes dues postures són en el fons incompatibles, inconsistents - però mai trobe ocasió de matisar-les per a que encaixen, si és que una tal cosa és possible.

Victor ha dit...

¡GALLARDÓN AL PAREDÓN!

No se asusten. No demando la cabeza del político querido por todos-menos por los de su propio partido-. Solo estaba parafraseando lo que le chillaban al insigne cardenal valenciano Tarancón en tiempos del tardo franquismo los ultras más avezados (aquéllos que poco después cambiaron la camisa azul por el traje de Armani para nutrir las filas de Alianza Popular).
Al paredón. Eso es lo único que aún no he oído ni en la radio episcopal ni en el periódico poseedor de la verdad suprema. Lo más suave ha sido soberbio, ambicioso, traidor, altivo, socialista encubierto…
Con sus insultos y menosprecios, tertulianos y columnistas neo-conservadores no hacen sino demostrar lo que ya hace tiempo sospechaba: el supuesto centrismo del Partido Popular no es más que una fachada para conseguir votos. Sí, del estilo de las declaraciones de J.M.ª Aznar: “hablo catalán en la intimidad”, para así ganar la simpatía de los catalanes.
Una gran pérdida para el PP que podría llegar a convertirse en el necesario aire renovador que demanda la política en España: un partido de centro. Que Gallardón se pusiese de acuerdo con gente como Bono, Pimentel, Rosa Díez y Josep Piqué y crease un verdadero movimiento centrista que actuase de cuña moderadora entre la izquierda y la derecha. De esa forma se podría romper la parálisis en que andan PSOE y PP enzarzados en asuntos tan cruciales como la educación o la justicia.
Pero claro, a ver quien es el valiente que se atreve a dar el primer paso…

Emili Morant ha dit...

Ja em semblaria bé que existira alguna cosa semblant al "partit de centre" de què parles: no crec que els votara, però evitarien algun dels excessos del bipartidisme. Però tinc dubtes que això passe a curt termini. Espanya és un país sense cap classe de tradició liberal: l'única "tercera Espanya" que puc imaginar ara és la de la perifèria, que políticament se situa en un eix distint (perpendicular, si voleu dir-ho així) del dreta-esquerra - el simple reconeixement per part d'alguns de l'existència legítima d'aquest altre eix ja seria un símptoma de salut política. Però ja ho he dit: ho dubte. L'únic partit de centre que recorde era de mentida, un poti-poti que només les angoixes de la transició van poder justificar durant uns pocs anys.