La vida anticipada

Intencions per a l’any nou? Pel que fa al terreny professional, poca cosa: per a començar, em queden poques setmanes (o això és el que fa mesos que crec) d’una feina d’oficina que vaig decidir abandonar fa segles (en conseqüència, no és secret ni sorpresa el fet que ja no em motiva gens ni miqueta). Després vindran dues ocupacions bastant inconseqüents, al menys a curt termini: faré de professor substitut de Matemàtiques durant els últims mesos del curs, i probablement prepararé unes oposicions a Secundària en què no tinc la menor opció de millorar la meua situació docent. I a partir de Juliol, una coda triomfant, un final d’any allargassat i apoteòsic: l’atur! És com per a agafar el currículum, ensenyar-li’l a algú (sí, però a qui?) i preguntar-li: “què he fet malament?” (Ep! És una pregunta retòrica: per favor, els qui sabeu tan bé com jo què és el que he fet malament, no ho escrigueu als comentaris...)

El que em consola pel que fa a aquesta part de la meua vida és la certesa que els mals de què proteste són els propis de la meua generació (una paraula que cada volta faig servir més sovint, com si hi hagués ja una altra de nova empenyent per darrere), i dels quals m’he mantingut privilegiadament immune durant molts anys – per molt que puga creure que aquesta immunitat era merescuda. Ni el 2008, ni probablement el 2009 ningú (adult, s’entén) amb qui treballe tindrà ni temps, ni l’oportunitat, ni la curiositat de saber com de bé o mal faré les coses. És el món de l’inrevés: aquesta situació tan pròpia dels inicis de la vida professional de la majoria de la gent contrasta amb el que he viscut i conegut durant bona part de la meua experiència anterior. En el moment precís (la trentena que aviat compliré) en què altres comencen a guanyar-se un nom, una habilitat adquirida i reconeguda, a mi el que m’espera és justament llençar tot això al fem i començar una trista travessia pel desert de la mediocritat. La certesa que ni tan sols m’hauré de preocupar per la possibilitat de fer les coses malament potser seria un consol per a algú altre: per a mi, no és més que un mal símptoma de l’escàs marge amb què podré jugar.

Afortunadament, hi ha alguna cosa més que feina en el meu futur immediat. I és en el terreny d’allò personal, en tot el que no està condicionat per quina feina faça i quan i on i per quant, on les meues expectatives són magnífiques, optimistes, il·lusionants. Aquest quadern que tinc el plaer (i la desvergonya) de compartir amb vosaltres és un de tants petits detalls que sumen un home feliç: tinc dotze mesos per davant per a parlar de tots els altres.