El silenci del sofista de províncies

Hui, en una agradable conversa de sobretaula, un amic em confessava la seua desil•lusió davant l'absència de veus noves i crítiques a la premsa local i comarcal. Li he respost, en primer lloc, que exagerava - hui l’havia notat un pèl massa afectat d’eixe desagradable símptoma de l’esperit crític que és el pessimisme. I de passada, com a mesura preventiva per si el que pretenia era animar-me a donar el “gran salt endavant”, li he recitat la personal adaptació que he fet del credo de Gòrgies relativa a les meues opinions públiques.

Primer: ni m'apetix, ni m'atreu, ni em sent capaç d'escriure res a la premsa local sobre cap tema que tinga el més mínim interés social.
Segon: en l’hipotètic cas que escriguera, tinc la convicció que no em llegiria ningú.
I tercer: si em llegira algú, estic segur que m’interpretaria malament.

“Ja ho veig: per això tens un blog i escrius el que et dóna la gana”, m’ha dit. I encerta: cada volta que escric no em pregunte massa a qui li pot interessar, però mantinc la precaució d’intentar no ofendre ningú – és a dir, els oposats exactes dels dos criteris amb què algú sol adreçar-se a l’arena de l’opinió pública. No és falsa modèstia: en el fons, una actitud com la meua no està basada només en una escassa apreciació del valor social de les coses que podria dir – sinó també en la poca fe que tinc respecte a la justa mesura amb què serien escoltades i jutjades.

(I ara és quan hauria de dir: “Ep! Això darrer no ho dic per vosaltres, sinó per tots els altres, els qui no em llegeixen...” :-)))