El silenci del sofista de províncies

Hui, en una agradable conversa de sobretaula, un amic em confessava la seua desil•lusió davant l'absència de veus noves i crítiques a la premsa local i comarcal. Li he respost, en primer lloc, que exagerava - hui l’havia notat un pèl massa afectat d’eixe desagradable símptoma de l’esperit crític que és el pessimisme. I de passada, com a mesura preventiva per si el que pretenia era animar-me a donar el “gran salt endavant”, li he recitat la personal adaptació que he fet del credo de Gòrgies relativa a les meues opinions públiques.

Primer: ni m'apetix, ni m'atreu, ni em sent capaç d'escriure res a la premsa local sobre cap tema que tinga el més mínim interés social.
Segon: en l’hipotètic cas que escriguera, tinc la convicció que no em llegiria ningú.
I tercer: si em llegira algú, estic segur que m’interpretaria malament.

Ja ho veig: per això tens un blog i escrius el que et dóna la gana”, m’ha dit. I encerta: cada volta que escric no em pregunte massa a qui li pot interessar, però mantinc la precaució d’intentar no ofendre ningú – és a dir, els oposats exactes dels dos criteris amb què algú sol adreçar-se a l’arena de l’opinió pública. No és falsa modèstia: en el fons, una actitud com la meua no està basada només en una escassa apreciació del valor social de les coses que podria dir – sinó també en la poca fe que tinc respecte a la justa mesura amb què serien escoltades i jutjades.

(I ara és quan hauria de dir: “Ep! Això darrer no ho dic per vosaltres, sinó per tots els altres, els qui no em llegeixen...” :-)))

4 comentaris:

robert ha dit...

benvolgut amic, no és pessimisme, només esperit crític perquè tinc ganes que les coses vagen millor i es facen millor.

ja saps que sóc bastant optimista davant la vida. i tens raó: qui no vol pols, escriu al bloc.

ja parlem i continuem raoant.

Emili Morant ha dit...

Certament, hi ha una terra de ningú entre els qui viuen amargats perquè veuen tot el que es pot millorar al món, i els qui viuen en la felicitat de l'ignorant. És difícil transitar-la sense buscar, tard o d'hora, l'aixopluc de les trinxeres.

Jo mateix no estic cec davant l'allau de coses millorables que veig al meu voltant. L'únic que passa és que massa sovint recórrec al somriure del cínic, a pensar "sempre ha estat així", "un altre ho faria igual de malament", i totes eixes píndoles tranquil·litzants. I no és dels cínics dels qui hem d'esperar un món millor...

Juli Capilla ha dit...

Emili, la teua filosofia del blog, d'intentar "no molestar ningú" és noble i per això ben lloable. Però fins i tot si ets d'allò més educat, de segur que sempre hi haurà algú que es molestarà pels teus comentaris, perquè sempre hi deixem traslluir -és inevitable- un component ideològic (ni que siga implícit). Hi ha gent que es molesta de les raons dels altres (els blocaires), fins i tot quan ells mateixos no tenen raó. Som humans.

Emili Morant ha dit...

Sí, és cert, Juli: les opinions del altres sempre, sempre ens sobten en alguna ocasió, generalment per motius ideològics (tan fàcils d'identificar fins i tot quan són absolutament implícits, inconscients i tot). Però entre el blog i el periòdic, per exemple, hi ha una diferència pel que fa a la "recepció" de les idees que un exposa. Qui entra al meu blog és com si entrara al meu pis a prendre café i jo li servís una tassa i li contara una anècdota, una idea: tot em fa pensar que les seues possibles discrepàncies es veurien temperades (en el to, que no necessàriament en el fons) per la seua condició de "convidat", o simplement pel filtre previ que suposa que algú tinga interés i gust per visitar-me. En el periòdic, o en la ràdio, això no és així: és com si els opinadors incendiaris (o fins i tot els qui no pretenen ser-ho) pretengueren entrar a casa nostra a amargar-nos el café amb les seues manies, estupideses, i ambicions personals. En el fons, aquesta meua preferència per esta forma menys intrusiva d'ocupar l'espai públic són els blogs és només un prejudici, una preocupació excessiva pel "què diran". Amb el temps se'm passarà...