Bones notícies i mala salut

La de dijous passat fou la primera nit que vaig estar lliure d'obligacions acadèmiques, després d'un intens final de semestre que ha donat fruits interessants (que guardaré al rebost de les idees per a compartir-los ací més endavant, quan el segon semestre del Màster i l'oposició de Matemàtiques consumisquen el temps que ara dedique a generar aquestes notes). Així, al tornar de l'oficina al pis em va animar que Veí em trucara al mòbil convidant-me a passar per sa casa per a comentar-me un tema important. Vaig acudir tot seguit, mig sospitant de què es tractava, Veí em va oferir una cervesa, i quan em va conduir al menjador on jo esperava que em lliurés una invitació per a la seua boda amb Veïna, o almenys que em donés una data per a reservar en l'agenda, va obrir un àlbum roig de fotos per la primera pàgina i em deixà glaçat d'alegria. Una ecografia. Un/a Veïnet/a per al pròxim estiu. Ja tinc ganes de veure Veïna amb la panxeta (bé, no en tindrà tanta encara): ella estava treballant quan el futur pare em donà la notícia, i no l'he poguda visitar durant el cap de setmana pels motius que conte tot seguit. Tinc mesos per davant, encara.

No vaig fer més que beure aigua quan vaig tornar de casa els Veïns, pensant: “sí que està forta la Coronita, sí, com m'ha rascat la gola”. Doncs no, no era la Coronita, sinó la grip o alguna altra variant del constipat que passe més o menys tots els anys per estes dates. Encara vaig treballar divendres (a mig gas, i amb una veuassa de Louis Armstrong que encara sorprèn més les telefonistes que creuen que Emili és un nom de xica), però ja per la vesprada em vaig instal·lar al pis per a no eixir en tres dies. Com ja he dit més amunt, no tenia tasques immediates amb què complir, així que he covat la malaltia mirant, un rere altre, tota la primera temporada de la sèrie “24” - que m'hagués agradat encara més que la segona de no haver comés l'error de veure-les en l'ordre invers, jo que sóc tan remirat per a aquestes coses. Jo al llit, les cames tremolant-me si em movia, i Jack Bauer sense dormir, corrents amunt i avall enfrontant-se alhora a les forces del mal i a la facció despistada de les forces del bé: americanades, sí, però molt ben fetes i a muntó entretingudes.

A més de la meua lluita en dos fronts contra la malaltia i el terrorisme internacional he tingut unes poques estones més lúcides, més profitoses. He acabat finalment “L'home manuscrit”, que és una magnífica novel·la, o millor: un conte ben original i imaginatiu allargat a base d'incloure altres contes, una història molt ben escrita que es recaragola a sí mateixa al voltant de l'escriptura (i de la rescriptura) com a fenomen, un llibre llibresc que diria que em recorda Borges si tingués la desvergonya de dir que he llegit Borges sense haver-ho fet mai... I en un desafiament que superava les meues capacitats del moment (però que reprendré tan prompte com puga), Juli em va fer arribar (via Marta) el que crec que és l'últim número de “L'Espill”, amb el subtítol “Pensar en català avui”. En la meua primera exploració de les seues pàgines he trobat una espècie d'autobiografia filosòfica d'en Josep Maria Terricabras (en què lloa insistentment Wittgenstein i fa una reivindicació, ben necessària al meu parer, de la seua actitud filosòfica), un interessant repàs per la prosa d'idees en català a càrrec de Guillem Calaforra (que rellegiré per a extreure'n el suc i ampliar la llista de lectures pendents) i algun altre article (que no identificaré) que si he de jutjar-lo per la claredat amb què expressa el seu fil general de pensament, he de concloure que algú s'ha confós en l'ordre de les pàgines a l'hora de maquetar...

Aquest ha estat el meu cap de setmana, tan llarg com la meua malaltia (he tornat hui dimarts a l’oficina – que no a classe, ja he dit que els meus versets pedagògics eren això, només versets). No acostume a fer relats d’aquesta classe, del tipus “què m’ha passat hui”, tot i que crec que aquesta (i no tant les temptacions de pretesa profunditat a què tan sovint cedim) és una de les finalitats més legítimes d’aquest espai lliure i públic que compartim. Ho faré més sovint mentre tinga temps i salut.