Anotacions al paràgraf 293

És fàcil arribar a pensar que els altres ens són completament opacs pel que fa a la seua vida interior: en les seues creences, en els seus sentiments vers nosaltres, en el seu estat d'ànim. Algú pot ben bé contar-nos com és el menjador de sa casa: si té un sofà roig, una televisió plana, una taula quadrada de color blanc amb quadre cadires al voltant. Encara que no ens l'ensenye, sabem com és un sofà i podem imaginar-lo de qualsevol color, hem vist moltes altres taules, cadires, televisors - i només amb una miqueta de paciència i fent les preguntes corresponents sabríem reconstruir el menjador de sa casa amb relativa precisió. No només això: més endavant, podríem fer-li una visita a sa casa per a saber com de desviades estaven les nostres expectatives respecte de com és realment l'estança descrita - i així fer-nos una idea de en què ens hem quedat curts imaginant, i en què hem encertat o ens hem equivocat.

Però pel que fa als sentiments d'altres persones, ni la descripció acurada és del tot possible ni molt menys la percepció directa. I no parle de la deliberada ocultació que tots fem d'alguna part major o menor del que sentim - sinó de la manifesta insuficiència de la paraula per a bastir ponts entre les persones en allò que se'ns presenta com a fonamental en les nostres vides: si som o no feliços, si fem feliços els altres, si estimem i si ens sentim estimats. Morirem sense saber què hi ha a la ment (a l’ànima si ho preferiu) de la persona que ens diu que ens estima: sabem que, com nosaltres, tothom té quelcom dins una capsa que anomena “escarabat” (o “amor”, o “solitud”, o “angoixa”) – però l’únic que veurem és l’interior de la nostra capsa. És una suposició comuna creure que tothom té el mateix dins de la capsa: però aquesta no és només una generalització abusiva a partir del nostre propi cas, sinó que podem trobar-la fàcilment a l’arrel de molts dels nostres petits drames de la incomprensió. “No sents el mateix per mi que jo per tu” és una frase del “Diario de Patrícia” o de tragicomèdia romàntica que, examinada maliciosament, ens duu a preguntar-nos sobre la difícil traducció a l’idioma comú dels nostres sentiments més quotidians. I sobre les conseqüències que sobre la nostra vida bona tenen eixes traduccions defectuoses.

Si vaig entendre bé Wittgenstein (II) quan ens el feren estudiar a la carrera d’Humanitats, la seua tesi filosòfica ve a dir: no és del tot cert que “estimar” siga un “concepte”, una “idea” (de les que apareixen als còmics sortint del cap dins un núvol) molt personal que mai podrem comparar amb la "idea" que d'aquesta paraula té la gent del nostre voltant. Al contrari: hem après a que ens diguen que ens estimen i a respondre amb les mateixes paraules, i hem acabat associant aquestes expressions amb la classe d’actes de companyia, d’il·lusió i de passió que hem compartit amb altres membres de la nostra comunitat de parla. Hem crescut parlant dels nostres escarabats amb tothom, fins a convertir en quelcom irrellevant el fet de si el que els altres tenen dins la capsa s’assembla molt o no al que suposadament tenim nosaltres. Un de tants avantatges d’aquesta classe de pensaments sobre el llenguatge és que no ens deixen sols enfront del món, sinó que fan més estret l’abisme que ens separa dels altres: si no hi arribem del tot mitjançant el pont de la paraula, ja només ens quedarà donar un xicotet salt de fe, fer un profund exercici d’empatia. Certament morirem sense saber què hi ha a la ment de la persona que ens diu que ens estima – però ens és del tot igual mentre tinguem l’oportunitat d’escoltar-ho fins l’últim dels nostres dies.