La inèrcia i el neguit

Una entrada autobiogràfica (no ho són totes?) que m'ha anat bé escriure però que no esteu obligats a llegir. El lligam final amb la "situació actual" (la crisi econòmica, el moviment dels indignats, els dubtes sobre la situació de l'ensenyament, etc.) donaria per a més, però per a hui ja m'he allargat massa.

* * * *

Recorde vivament una de les raons que jo mateix em repetia, o esgrimia en conversa amb altres, per a no intentar fer-me professor de secundària als meus vint-i-pocs anys, quan tenia el títol universitari encara calentet a la butxaca i una feina com a "oficinista", primer a Barcelona, després a Gandia. El batejaré com l'argument del "peatge": no m'apetia gens ni miqueta entrar en la roda que lentament conduïa a l'"estabilitat" geogràfica i intel·lectual del professor (substitucions ací i allà, primers destins horribles, alumnes de saldo...) En el meu càlcul aproximat, tardaria una dècada en aconseguir un lloc de feina fix prop de ma casa i amb accés (amb "dret") a un alumnat decent a qui explicar alguna cosa semblant a Matemàtiques. Eixe mateix temps m'havia de rendir molt més al món de l'empresa, més dinàmic que el del sector públic, on la sort de cadascú es mesura amb criteris distints de la pura i simple antiguitat. Digueu-me ingenu, però no pensava tant en els "diners" (n'he perdut, cada cop que he canviat de feina) com en el meu "lloc en la societat". Visc encara en un món menut, on cada persona té (o no!) el seu bon nom, i la perspectiva de passar tants anys de pelegrinatge anònim amunt i avall explicant als manyacos com sumar fraccions em frenava a l'hora de dedicar-me a una feina, la de professor, que mai no he deixat de valorar: l'ha feta mon pare tota la vida, he acabat fent-la jo mateix. El meu interés en l'"esfera pública", del qual aquest blog n'és una humil mostra, està també directament relacionat amb aquestes meues expectatives personals - no tant d'"èxit", com de respectabilitat, ciutadania, participació.

Aquest "argument del peatge" em semblava aleshores, i encara hui, incontestable. Simplement ha passat que, amb el temps, els desavantatges d'altres feines que he fet han acabat superant les de la docència. I ací em teniu: experimentant, amb uns quants anys de retard, la classe de "penalitats" (exagere!) per les quals no estava disposat a passar quan era més jove: no sé on treballaré i viuré d'ací un any, i el nivell d'exigència intel·lectual de les meues classes m'hagués fet plorar (o riure) quan estudiava a la Facultat. L'experiència de la vida (i no només un cert desencís del "sector privat") m'ha ajudat a relativitzar certes renúncies. Per exemple, és una estranya sort haver oblidat el 95% de les Matemàtiques que sabia. Als 22 anys, quan em vaig llicenciar, el temari d'oposicions m'hagués semblat un insult a la intel·ligència; als 29, quan vaig opositar per primera volta, el "back to the basics" tenia el seu interés després de tants anys d'inactivitat matemàtica, i em va costar "competir" amb candidats més joves, més "en forma". Un altre canvi: als 22 anys, jo era un matemàtic "amb inquietuds" més enllà de la meua especialitat científica (musicals, no sé si dir filosòfiques, mínimament literàries); però als 29 era un "humanista amateur" (amb títol, però!) més capaç ja de comentar un text o de intervenir en un debat que de calcular una derivada segona. Sense eixes dues transformacions, la meua devaluació com a científic i la meua reinvenció humanística, ser professor m'hagués continuat resultant tan insuportable com m'ho semblava als 22 anys. No he descartat mai, i de fet ho vaig intentar durant un temps, aconseguir una plaça com a professor de Socials, encara que fóra pels avantatges de proximitat geogràfica que em pogueren comportar.

Aquestes primeres setmanes de curs, tanmateix, comença a doldre'm haver-me "abandonat" com a científic, haver cedit a la desídia en allò relatiu a les Matemàtiques. L'atzar ha fet que l'exigència "intel·lectual" de les meues classes haja anat disminuint al llarg de la meua experiència docent. Fa tres anys, només donava Batxillerats (nocturns, cal dir-ho), fa dos anys 3ers i 4ats d'ESO (al meu IES de Pego no sabien què era el primer cicle... tot els arribarà!), l'any passat donava 2on i 3er d'ESO i enguany, sense haver canviat de centre, sóc el responsable d'un grup per a alumnes en risc de marginació social (absentistes, conflictius, despenjats... "Programa Integra" és el nom "tècnic"). El "nivell" (no sé si el terme ha deixat de ser políticament correcte ja) del meu curs actual és més propi de primària que de secundària (i en certa manera és una sort: si no fóra així no podria amb totes les "matèries" que impartisc: Matemàtiques, Naturals, Socials, Valencià). Així les coses, el meu problema no és només la desídia: que jo em "reciclara" com a matemàtic, recordant algunes coses més sucoses i complexes i pensant la millor forma d'explicar-les, tindria tan escàs resultat, tan poca recompensa, que he adoptat com a principi ni tan sols intentar-ho, pel bé de la meua salut mental. Tot plegat no és sols una llàstima, sinó un símptoma: potser he comés errors garrafals orientant la meua carrera professional, però potser també el "sistema" educatiu que tant lluitem per defensar és absolutament incapaç d'aprofitar millor algunes capacitats dels qui habitem els seus engranatges. "Se m'acabarà assecant el cervell", és la forma en què he expressat col·loquialment entre els més pròxims les meues pors. Sé que per simple inèrcia m'arribarà el dia de fer coses més interessants, més complicades, de més "nivell"... Però això serà si la pròpia inèrcia no m'ha matat abans.

No renegue de la meua feina actual (perseguir alumnes que no venen a classe, se'n fugen, no escolten, quan escolten no entenen, quan entenen no saben explicar-ho...), que ve a ser l'apoteosi d'un model de "mestre 4x4" en què mai hagués cregut que podria convertir-me. Vist així, és una fase nova de la meua "reinvenció", que em fa crèixer personalment. Però examine "la situació" econòmica, pedagògica, cívica, i em creixen els dubtes. Es qüestiona un sistema educatiu acusant-lo d'ineficient al mateix temps que milers de joves desesperen perquè estan sobrequalificats per a les engrunes que el mercat laboral pot oferir-los. Compartisc només parcialment algunes "idees" del moviment dels indignats, però tinc la més profunda simpatia per un dels seus motius de queixa grupal: després d'haver fet el que la societat els demanava, no tenen oportunitats dignes de guanyar-se el pa demostrant el que saben fer. Tinc més sort que ells, cert, però m'identifique amb eixa frustració generacional. Em faig la pregunta: que jo estiga explicant la prehistòria, la deriva continental i les operacions amb enters a la meua estimada quadrilla de pàries, no és quasi un crim? I ja no ho dic només en termes personals, sinó de contribució a la societat en el moment que passem. No aprofite per a res més? No puc aportar res més valuós? Això em faltava: donar-li una dimensió social, ètica si ho voleu, al que durant aquest temps eren poc més que manies o ambicions personals...

No fa massa, en una conversa domèstica un tant apocalíptica (els temps conviden) vaig proposar un símil, una distopia (ço és: el contrari d'una utopia). Si vinguera una guerra o una catàstrofe, és a dir: una situació extrema en què les capacitats i potencialitats de tothom hagueren de ser reevaluades d'inici per a trobar-li a cadascú un lloc òptim en una societat amenaçada, la llista de les meues millors "capacitats" (competències, les anomenen ara) coincidiria ben poc amb les que pose en pràctica cada dia. La paciència amb el proïsme (de qualsevol edat), els meandres de la meua prosa, una certa sofisticació cultural, un temperament afable i tolerant i altres qualitats serien considerades virtuts menors, reservades a l'àmbit personal. La meua capacitat científica, matemàtica, analítica, expositiva, per contra, tornaria a resultar decisiva, definitòria de qui sóc, de què sé fer. No sóc tan nihilista com per a desitjar que tot s'ensorre per a poder treure-li la pols i esmolar les meues millors armes: però m'inquieta veure com es rovellen, dia rere dia, sense que importe massa i sense tenir una oportunitat positiva de demostrar-ne l'ús. Aquesta és part de la meua "indignació": individualista, egoista en part, però honesta i simptomàtica. Si en comptes de participar d'una rabieta sorollosa i gregària el millor que sé fer és aquest prolix descàrrec de consciència, espere que sapigueu perdonar-m'ho.

0 comentaris: