Com fer una ressenya sense fer el ridícul

Des que fa un parell d'anys Juli em va demanar que fera la meua primera ressenya per a la revista "Espai del Llibre" (publicació digníssima que crec que ara està "en suspens" per culpa de la crisi, si no vaig errat), em pregunte periòdicament (que no retòricament): "qui sóc jo per a escriure sobre aquest llibre (assaig, relats, novel·la, tebeo eròtic... el que siga)?" Home "de ciències" com sóc, em va espantar la "manca de mètode" amb què m'enfrontava a la redacció d'aquests comentaris (Guillem m'ha aclarit ja un parell de voltes que "ressenya" no és el terme més adient, però el camp semàntic de la "crítica literària" se'm queda gran, massa gran). Així que, en paral·lel als (pocs) articles crítics que he hagut d'escriure en aquest parell d'anys he desenvolupat una espècie de metodologia íntima, personal (però transferible per a qualsevol que en tinga una necessitat urgent) de com comentar seriosament llibres d'algú altre sense fer el ridícul, ni la pilota, ni perdonar-li la vida a l'autor, ni deixar de "fer país" (que ja ens el desfarà algú altre). Sense més rotllos previs (que per a allargar-ho més ja està l'opció de rèplica), ací va el meu decàleg:

1. Escriu, principalment, sobre el llibre que has llegit, i no sobre qui l'ha escrit, ni la seua trajectòria prèvia, ni sobre altres llibres semblants a què es pot comparar, ni molt menys encara sobre tu i les teues prescindibles opinions o experiències. L'article s'ha de restringir a l'obra. La meua formació com a humanista de butxaca em fa sospitar que hi ha corrents de la teoria literària o estètica que defenen aquesta restricció a l'obra, la unitat estètica o de creació, i altres que, per contra, reclamen la seua correcta contextualització, la seua inserció en un "discurs" més ample, etc. He d'aclarir que aquest consell "restrictiu" no té el menor fonament teòric, sinó un de ben pràctic. Has llegit la resta de l'obra de l'autor que comentes? Coneixes profundament les seues intencions, postulats estètics, ideologia? Has llegit suficients llibres semblants d'altres autors amb què fer una comparació justa i mesurada? Si la resposta és sí, no necessites seguir llegint els meus consells. Si la resposta és no, el més honest és parlar de l'obra que has llegit amb cura, intel·ligència i bona voluntat: deixa els judicis generals, de trajectòria, de context, a la gent més capaç de fer-los. Potser el teu comentari "concret", "restringit" els ajudarà en aquesta tasca.

2. Dóna tots els arguments que pugues per a recolzar allò positiu de l'obra, però sobretot, per a explicar allò que puga no haver-te "agradat" ("agradar", "gust": camp semàntic minat). La forma usual d'allò que he anomenat "argument" no és sinó una descripció d'allò que hom ha trobat al llibre: algunes descripcions estaran positivament tenyides, altres contindran algun punt negatiu, algun dubte. Però cal posar l'èmfasi en la descripció, més que en la valoració que se li afegeix, per un motiu: altres lectors del llibre o de la ressenya poden compartir aproximadament la descripció i tanmateix tindre criteris de valoració distints. Per exemple: quan llegisc als articles coses com "una excessiva preocupació per la forma" o "una certa manca d'espontaneïtat" (descripcions lleument negatives en la seua formulació original), jo pense: "la classe de llibre que m'agrada llegir". Quan llegisc coses com "una magnífica recreació del procés de maduració intel·lectual del protagonista, rica en referències culturals i tal", jo pense: "un altre assagista mig obligat a fer novel·les..."

3. Dedica l'espai (limitat) de l'article de forma proporcionada als seus temes, argument, punts forts i febles. Sigues ordenat i previsible: no comences opinant sobre un llibre de què encara no has dit "de què va", ni tan sols si és per a opinar bé. Poques coses posen més en guàrdia el lector de ressenyes que la lloança prematura i desproporcionada ("ja està: la típica ressenya d'amiguet"). I sobretot: tot i que cal explicar perquè hi ha coses que no ens han agradat, que no funcionen, o que no són "consistents" amb el plantejament de l'obra, no hem de deixar que la justificació d'allò "negatiu" ocupe més paraules de les que els defectes de l'obra mereixen. No dediques un sol paràgraf a dir que una novel·la és bona i en reserves els tres següents per a discutir (per molt que siga argumentadament) els seus defectes menors (eixa és una de tantes formes desagradables de "perdonar la vida" a l'autor). Com en la cuina, cal mesurar les proporcions i el "regust final" que deixa el plat.

4. Per molt que tingues la por al ridícul de què he parlat més amunt, no et recolzes, ni cites altres comentaris previs de la mateixa obra (sovint és difícil evitar llegir-los, però convé intentar-ho). L'argument que donaré ara sí que és una clara analogia científica-biològica-estadística: el foment i preservació de la diversitat de les opinions crítiques. Per a citar les paraules del blog de l'autor del llibre i les crítiques ja aparegudes (en blogs també, o en altres mitjans en paper) no cal ni llegir el llibre: qualsevol redactor hàbil pot fer refregits d'una qualitat passable. Resulta paradoxal trobar, en les publicacions crítiques de menor periodicitat (i que per tant sovint són les últimes en opinar de les "novetats" editorials), glosses dels comentaris que s'han fet en les primeres setmanes de difusió d'una obra. Això ajuda poc a mantenir el prestigi d'aquestes publicacions, que haurien de permetre lectures i comentaris més pausats, més rigorosos i analítics. Fes la teua lectura i el teu comentari de forma independent: només així les coincidències de la crítica tindran valor acumulatiu, només així podràs dir coses que altres no han vist, no han valorat, no han tingut espai de comentar.

5. Recorda que tu no ets l'estrella: és l'esforç de l'autor i la publicació del llibre el que justifica que tu en faces un comentari. Dedica el màxim espai disponible al llibre, i no a les reflexions que t'ha inspirat la seua lectura. Si per un moment creus que el llibre és l'excusa per a parlar de tu, de política, de les elevades metes de la creació literària i coses per l'estil, millor serà que t'òbrigues un blog. La major part de les ocasions que jo mateix he citat les meues lectures ací al meu blog ha estat per a acabar parlant de mi: però per això és ma casa, i dic el que vull. Certament, hi ha opinions i reflexions que sí mereixen omplir les pàgines de les publicacions crítiques - però probablement no siguen les teues, altrament hauries deixat de llegir aquest meu receptari improvisat fa ja uns pocs paràgrafs.

6. Usa amb dignitat la teua llengua: busca un terme mig entre eixes dos formes oposades del ridícul que són la col·loquialitat indecorosa i la petulància improcedent (tranquil: ja publicaràs la teua gran novel·la, però de moment dis-nos de què va el llibre, si t'ha agradat i perquè). Per cert, "usar amb dignitat la llengua" inclou també coses com respectar les normes d'ortografia (una de les meues majors obsessions i inseguretats, que hauria de ser universalment compartida entre els qui dominen la normativa tan poc com jo), i fer ús de les fascinants possibilitats que ofereix el "punt i a part".

7. Un llibre costa de fer entre cent i mil voltes més que una recensió: medita bé si has de condemnar una obra al foc etern, i si ho has de fer, estalvia't fer sang amb brometes i ironies, sigues compassiu. Eixa meditació pot consistir, simplement, en fer l'esforç de jutjar el llibre en els seus propis termes, i no en relació a les teues expectatives com a lector. Si un llibre d'assaig patriòtic (tot un subgènere!) defensa idees contràries (deixem-ho en "distintes") a les teues, això no vol dir que siga un mal llibre - ho serà si no sap triar i exposar correctament els "seus" millors arguments. Si en una novel·la "passen" moltes menys coses de les que haguérem desitjat ben bé pot ser que eixa fóra la intenció original de l'autor (a qui probablement no podem culpar de l'etiqueta de "història trepidant i frenètica" que podem llegir a la contraportada); el problema ve quan les poques coses que passen tenen un interés escassíssim...

8. Sigues honest. El lector perspicaç sap distingir la bona crítica d'una bona obra de la pura i simple propaganda. No deixes de dir el que no t'ha convençut, o d'explicar allò que el llibre "no és": això posa en valor tota la resta d'aspectes positius que has trobat i assenyalat. No sempre és fàcil. No fa massa vaig enviar un article amb el següent comentari marginal (que no apareixia en el text a publicar): "Estic segur que el llibre té defectes, però dues lectures atentes no m'han servit per a trobar-los." Hi ha llibres tan bons que el repte és comentar-los sense que semble que li fas la pilota a l'autor: algun dia aprendré a gaudir tant ressenyant-los com llegint-los.

9. Pensa quines de les recomanacions anteriors conserven el seu sentit quan el comentari del llibre el fas no a una revista sinó al teu blog. Les relatives al mètode, o a no parlar d'un mateix, queden immediatament abolides: jo, ací, sempre parle de mi - qui no vulga pols... Però les que fan referència a argumentar, a no ofendre l'autor gratuïtament, etc. són encara igualment vàlides. Les cerques de Google no inclouen les revistes en paper, però sí els blogs: la crítica més severa i injusta que podries fer d'un llibre podria aparéixer de les primeres quan algú posa el títol al cercador...

10. El teu article no acaba quan completes el número de caràcters o paraules que et demanen, sinó quan tens la convicció raonable que el que has escrit és més important que el que has omés. Si has deixat claríssims alguns aspectes del llibre al preu d'ometre'n altres, pensa si no has de retallar per un costat i cosir per l'altre. Aquest compromís entre allò que "cap" i el que "no cap" és especialment torturador per als qui, com jo (ho esteu comprovant), hem aprés a escriure sense límits d'extensió per a poder publicar. Tanmateix, el resultat de prendre's seriosament les restriccions d'espai hauria de ser positiu: incentiva per a trobar la paraula precisa, la millor forma de descriure, d'expressar...


Arribats a aquest punt, hom podria objectar que seguint estrictament aquesta caricatura de mètode el més a què es pot aspirar és a fer crítica de segona divisió, provinciana, temerosa, mediocre. Eixa és una veritat que no només no rebatré ara sinó que crec haver fet explícita en el títol de l'anotació: pot haver-hi guies per a la correcció, però no per a la brillantor. Més encara: hom podria dir que reconéixer com jo faig les meues limitacions a l'hora d'escriure sobre els llibres llegits em converteix en un intrús, i que hauria d'abstindre'm de fer coses per a les que no estic preparat (un altre pensament sensat que jo mateix he expressat, no sense angoixa, en més d'una ocasió anterior ací). Però la història recent d'aquest país ens ensenya una cosa: "això no hauria de fer-ho jo" no ha servit mai d'excusa per a alguns dels nostres més grans homes: menys encara ha de servir-nos als petits. I ara, em perdonareu, però he d'enllestir la meua pròxima recensió, que s'acaba el termini...

7 comentaris:

Príncep de les milotxes ha dit...

És tot un honor haver llegit aquest article... De bon matí mentre endreçava la casa pel cap anaven i venien frases, veritats com a punys, actituds d'estil i consells de categoria. Gràcies, amic Emili, per la lliçó que m'has donat. Li continuaré donant voltes i més voltes... L'aproximació a la saviesa no sempre és en línia recta. De vegades hem d'errar i acostar-nos al silenci amable dels altres on la veritat senzilla fulgura.
I més gràcies pel respecte que traspuen les teues paraules sempre que analitzem el treball d'un altre company.
M'anote al costat del cor intel·ligent aquesta bonhomia de les teues paraules; puc ben assegurar-te que pel que fa a mi, açò no és cap caricatura... Ha encetat un camí que s'adreça amb la lentitud de les roses - no cregues ni per un moment que vull donar-te sabó, no ho empre mai - a un nou estil, i ho dic amb majúscula, d'Humanitat.

Enhorabona per l'article i l'anàlisi feta.

Emili Morant ha dit...

No es mereixen els elogis, Josep Lluís. Havia "promés" aquest article en més d'una ocasió, i després de tenir-lo molt "meditat" (perquè és cert: era el meu "decàleg", fins ara no escrit) l'he escrit mentre preparava en paral·lel una ressenya per a "Caràcters".

N'he fet poques, de recensions de llibres. Però si li afegisc les que he llegit (un vici curiós que és previ no només a que jo n'escriga, sinó gairebé anterior a que em convertís en un lector habitual de la nostra literatura recent), són suficients per a que la meua mentalitat "científica" (sistematitzadora, reguladora, temerosa de l'error, recelosa de la "genialitat") puga confegir aquestes receptes personals.

En part, aquest mètode és la meua millor resposta per a estar a l'alçada en un camp en què participa gent molt més capacitada i en el qual he entrat no sense complexos ni inseguretats. A falta d'experiència, formació i perspectiva, he de tirar mà d'aquest meu instint que em duu a ordenar, fer llistes, fer equilibris amb la balança.

I si el que has extret del meu text és una actitud de respecte vers la creació d'altres, és que he aconseguit expressar-me més o menys bé. Perquè aquest respecte no és fingit, no és un posat hipòcrita i caut, sinó sincer i compromés. És l'avantatge de no veure'm a mi mateix com un creador (que no ho sóc), sinó com algú amb qualitats distintes, i per tant més inclinat a reconéixer aquelles què em manquen.

Vista Parcial ha dit...

Perfecte, Emili. M'ha encantat el teu decàleg.

Emili Morant ha dit...

Amb més o menys gràcia, està fet des d'una actitud que crec que compartim, Tobies, i que combina una certa honestedat intel·lectual amb la classe de bonhomia que ens faria a tots més feliços si fos universalment adoptada. M'agrada que t'agrade.

Valldalbaidí ha dit...

El compartisc. Gràcies.

fermi ha dit...

Excel.lents els teus consells sobre com escriure una resenya... ?

Havia d'escriure una resenya i ara ho tinc molt més clar.

Fermí Romaguera

fermi ha dit...

Reitere el meu agraïemt, pels consells.