La moral de la guerra

No sé si us ha passat mai com a mi: cada cop que m’adrece al prestatge d’una gran llibreria qualsevol que respon a la categoria d’”Història Contemporània”, “Història del segle XX” o alguna cosa per l’estil, m’entren ganes de substituir el rètol per un altre que diga simplement: “Hitler”. I és que la representació bibliogràfica corresponent a la Segona Guerra Mundial és, al meu entendre, desproporcionada: per cada llibre que tracta sobre alguna de les altres convulsions del passat segle (la Primera Guerra, la Guerra Freda, o la més plàcida construcció europea) hom compta fins a dos o tres monografies sobre la invasió de Normandia, l’Holocaust, la guerra en el Pacífic, o alguna ratllada esotèrica sobre els tractes de Hitler amb dimonis o extraterrestres.

No seré jo qui minimitze la importància de la que és, sens dubte, la clau de volta del segle XX: és temptador (però simplista) interpretar els vint anys anteriors com un avanç irrefrenable cap a l’abisme, i resulta més fàcil encara llegir la Guerra Freda com si fos un epíleg tens i allargassat de les catàstrofes d’Hiroshima i Nagasaki. Però la quota d’espai (físic, almenys) que la Segona Guerra Mundial ocupa entre els llibres de la història recent sempre m’ha deixat inquiet, en un sentit: en el nostre imaginari, es tracta d’una guerra de “bons” contra “roïns”, en què els “roïns”, afortunadament vençuts, van donar mostres d’un grau de barbàrie que ens creiem incapaços de repetir, però en què sovint ens delectem morbosament. Aquest maniqueisme, no exempt de fonament (sí, és cert: el malvat era Hitler, no ho discutirem ara, això), ha servit menys per a estendre entre el públic un sentit crític de la història que per a proveir a polítics i demagogs de tota classe d’un catàleg ràpid de llocs comuns i de desqualificacions extremes (“això que fan ells ara ho feien els nazis”). Com si el de la Segona Guerra Mundial fóra un tema còmode, fàcil, entretingut, per a tots els qui la venceren o no hi participaren (com és el nostre cas), i com si l’única analogia amb el present que ens podria suggerir fos la d’equiparar els nostres “contraris” amb els nazis: una postura molt honesta i crítica, sí, sí...

He intentat evitar aquest biaix en les meues lectures (poques, però metòdiques) sobre Història Contemporània, i crec haver posat l’èmfasi necessari en els precedents, en la menys escandalosa història del “segle XIX llarg”, en l’absurd col•lapse de la civilització europea que és la Gran Guerra (la Primera), o en una Guerra Freda de la qual encara vaig viure, amb ulls de xiquet, el seu fingit final feliç. Doncs bé, des de fa uns pocs dies m’he retrobat amb la Segona Guerra Mundial pel camí més inesperat: l’encàrrec per a escriure un article crític, a la revista Caràcters, sobre el llibre “Una tragèdia francesa”, de Tzvetan Todorov, traduït al català i publicat per L’Avenç, que s’ambienta en una regió del centre de França durant els dies del desembarcament aliat, l’estiu de 1944. He acabat ja el llibre: ara em cal digerir-lo, madurar-lo i fer-me un esquemeta dels meus abans de redactar, amb tanta cura com siga possible, una crítica (que serà positiva, però que em caldrà argumentar i explicar convenientment). Aquesta lectura m’ha redescobert la dimensió més humana, més inevitablement contradictòria del conflicte: els fets que es narren a “Una tragèdia francesa” no involucren a penes l’exèrcit alemany, sinó que revelen les tensions entre els col•laboracionistes, la resistència, i els civils “no mobilitzats” en la França de les setmanes posteriors al dia D. Todorov posa damunt la taula, amb noms i fets concrets, una certa ètica del conflicte, en què la lluita per les postures ideològiques de cadascun dels participants no determina, de cap manera, el grau de brutalitat o de compassió amb què es duu a terme aquesta pugna. L’enfrontament entre francesos a la reraguarda del gran conflicte se m’ha fet pròxim en tota la seua complexitat: maquis, milicians, nazis, jueus, amb noms i cognoms, amb motivacions entre la simple inèrcia i la més sincera utopia, són peces d’un joc d’escacs tan tràgic com el títol suggereix. La de Todorov és una mirada lúcida i plena d'empatia, un exercici de memòria que, lluny de desterrar la guerra als territoris de l’absurd ens la mostra en la seua humanitat: terrible, impredictible, cruel.

També a nosaltres, que vam tindre la nostra Guerra Civil (ara en majúscula: més explícita, més fratricida, d’arrels més antigues i profundes), ens convindria mirar el passat des d’eixa altura intel•lectual i moral a què Todorov ens convida. Els ecos que la Guerra Civil Espanyola desperta entre nosaltres són, encara, polaritzats i destructius, més atents al patiment dels nostres i a la crueltat dels altres que a les seues imatges especulars. Personalment, em sent hereu d’una mescla de causes que ocuparen bàndols distints del conflicte: sóc catòlic, d’esquerres, nacionalista (tot i que, per força, no puc sinó adscriure’m imperfectament a etiquetes tan dispars). El meu temperament, la meua reticència vers els judicis absoluts, m’inclinen a sentir totes les vergonyes, tots els crims, totes les esperances frustrades, com a pròpies; i crec honestament que aquesta meua disposició moral és l’única productiva amb què encarar la guerra d’Espanya. Al que no arribe encara és a la comprensió intel•lectual, a eixe coneixement dels detalls del conflicte que tants altres han cultivat, en massa ocasions amb motivacions menys nobles que la meua. Prenc nota, i ho afegisc a les meues (fingides, pretensioses) responsabilitats culturals.

3 comentaris:

José-Vicente Puig ha dit...

Hola, Emili. Compartisc el teu parer. El poc que conec i he llegit, per exemple, d'esdeveniments com la Gran Guerra (la Primera) em dona un poc de vergonya. I si dius que la segona és la clau de volta del segle XX, la primera en va ser l'inici. Hom sol coïncidir en què el segle XIX acaba en 1914. La sacsejada "moral" que va viure Europa en la primera va ser impressionant, pot ser (entre altres raons com la guerra de desgast i de trinxeres, la major utilització d'armes químiques) perquè no hi havia tan clarament uns "bons" que havien de batre a uns "roïns". Recorde el poc temps que vaig passar a França com, fins i tot, en poblets xicotets hi havia quasi sempre un monument als caigut a Verdun.
Deixe de banda la qüestió de l'Holocaust que m'ha interessat no des de la perspectiva de l'historiador, sinó de l'aprenent de filosofia i teologia.
Interessant el tema de la novel.la de Todorov. Quan tingues l'article, fes-me'l arribar.
I pel que fa a la nostra Guerra Civil, si tu vas viure la fi de la Guerra Freda amb ulls de xiquet, amb semblants ulls vaig viure jo la mort de Franco i del franquisme i els primers anys de la transició. Jo em sent hereu d'aquell esperit que feu d'una punyetera vegada que el nostre país pugués viure democràticament. Potser per això pense que només amb diàleg, comprensió mútua i respecte es podrà fer alguna cosa de profit entre nosaltres.
Mescles ser catòlic, d'esquerres i nacionalista. No sé amb certesa total quina podria ser la meua mescla; t'assegure, però, que és tan poc "typical spanish" com la teua.

Emili Morant ha dit...

Tinc la sospita, José Vicente, que el "centenari" de la Primera Guerra (i de la Revolució Russa), que està més a prop del que sembla, ajudarà a restituir en la consciència del "gran públic" (?) com d'important és aquest inici brutal del segle XX, i com d'allargassada és la seua ombra. Per exemple, els conflictes balcànics dels 90 tenen més a veure amb l'Europa d'inicis del segle XX que no amb els anys de comunisme, que ajudaren a "congelar", a "soterrar" (reprimir?) el conflicte ètnic-nacional.

Hi ha, i ho saps i vius encara més directament que jo, un conflicte encara obert entre les "dues espanyes" sobre els motius, culpables i vergonyes de la Guerra Civil (i el que ve a ser el mateix: les il·lusions o els malsons de la Segona República). Com si no haguérem aprés res en tantes dècades. O com si el poc que haguérem aprés durant eixos anys de "transició" que comentes només haguera servit per a acomodar-nos ràpidament de nou en les velles trinxeres. El debat, la discussió, el conflicte, són inevitables i saníssims: però quan hom veu quin és el nivell pamfletari i lamentable de segons quines discussions públiques, li fan ganes de quedar-se cultivant el seu xicotet jardí i passar de tot...

Anònim ha dit...

No sé si coneixes el debat sobre Els estius en la pàgina de Porcar. Què n'opines?