Karaoke tridentí

He dedicat els darrers dies a retrobar-me amb una música que em fascina, però de la qual no he disposat mai de massa mostres ni els mínims de coneixement “tècnic” amb què m’agrada acostar-me a les meues audicions: la polifonia religiosa del Renaixement. Abans de res, vos posaré un exemple de qui podria ben bé ser el millor músic espanyol de tots els temps: Tomás Luis de Victoria (1548-1611).



Els qui sabeu música podeu intentar seguir les parts de les distintes veus, els qui no almenys teniu assenyalades les distintes aparicions contrapuntístiques del text llatí. Però amb o sense llegir la música, doneu-vos el gust d’escoltar-la.

Hi ha un abisme que separa aquesta música prodigiosa de la sensibilitat i les preocupacions de l’home modern. Pel camí ens hem deixat moltes coses: la primera de totes, la lletra, el llatí, el sentit religiós del cant al qual quedava subordinada la música. Aquesta composició és hereva del Concili de Trento, que si vaig entendre bé els meus rudiments d’història de la música, va reivindicar la claredat en la comprensió de la paraula, la victòria del text, del sentit, de la mesura sobre el potencial de sensualitat, d’arravatament de la música. Fins i tot l’oient habitual d’allò que anomenem música clàssica ha mig oblidat el que de més brillant tenia la polifonia del Renaixement: el seu contrapunt, la coexistència de les distintes veus com a iguals a l’hora d’imitar-se, defugir-se, alternar-se. La música que més abunda en els prestatges de l’amant de la música correspon aproximadament al triomf de la melodia sobre la polifonia: l’alegria del barroc italià, el Bach menys esotèric, el divinal Mozart, el Beethoven clàssic o heroic, i gairebé tot el romanticisme posterior. En aquesta caricatura ràpida que he fet del desenvolupament musical occidental, és la renúncia de la polifonia el que ens fa "digerible" la música clàssica: ho podem acceptar si d'acostumar l'estómac es tracta, però no hauriem de conformar-nos amb menjar "potitos" tota la vida...

De les mil i una qualitats que li atribuïm a la música, no és la menys important avui dia la possibilitat que ens ofereix d’allunyar-nos dels nostres maldecaps, d’evadir-nos, de “relaxar-nos”. Amb aquesta necessitat en ment, trobareu seccions senceres de les tendes de música dedicades a títols com: “les cent millors cançons contra l’estrés”, “despierta el Buda que hay en ti”, “pope Gregory is in da house” i altres sublims pallassades. La música vocal del Renaixement pot haver perdut per a nosaltres la seua significació primera, la seua rellevància cultual i espiritual: això és una llàstima, fins i tot una vergonya, pel que revela de la nostra ignorància d’unes arrels riquíssimes. Però en la seua evitació de l’excés, la seua submissió a un text que ens apareix ja distant i incomprensible, pot encara aturar el nostre temps profà i les seues misèries, i obrir-nos els sentits a altres formes del gaudi. I si d’això segueix el coneixement, la sensibilitat, i la comprensió d’una tradició musical i religiosa de què vull sentir-me part, doncs molt millor. En això estava aquests dies, i continue: "Així com el cérvol desitja l’aigua de la font...”