El camí i la meta

Llegisc, amb pocs dies de diferència, una biografia de Sant Francesc de Borja (que voldria comentar més extensament si arribe a temps) i el "Paradís" de la Divina Comèdia. I arribe a conclusions paral·leles, i previsibles: la vida (personal) del patró de Gandia fou més interessant mentre es debatia entre la glòria terrenal i la celestial que després de la pública victòria d'aquesta darrera. I el "Paradís" és, almenys com a destinació turística, menys captivador que l'"Infern": els capítols en què parlen Sant Tomàs d'Aquino (de Francesc d'Assís) i Sant Bonaventura (de Sant Domènec de Guzmàn) tenen un indubtable interés cultural, simbòlic, em "diuen coses". Però les tirallongues de decasílabs sobre les interseccions de les esferes del cosmos o l'explicació de si les taques de la Lluna són o no efecte d'una distinta densitat dels materials de què està feta i coses així, em fan enyorar eixes batalletes entre dimonis i condemnats que esquitxaven els cants de l'"Infern". Serà un altre moment el de meditar sobre la santedat, la saviesa, i la forma en què aquestes paraules tan gastades, tan aparentment obsoletes, poden il·luminar encara els nostres dies. Però el que està clar és que per sants que ens agradaria ser en la nostra vida personal, als lectors, als espectadors, el que ens interessa dels altres són més les seues lluites i misèries que el reflex immaculat de la puresa conquerida... O dit d'una altra manera: el camí, bastant més que la meta.