Un dilettante incorregible

Quan tenia 20 anys i cursava 3er a la Facultat de Matemàtiques, vaig donar la primera "xarrada musical" al meu col·legi major, el Sant Joan de Ribera de Burjassot. El títol era "La forma Sonata", una qüestió no sé si dir "tècnica", pròpia del classicisme musical de la qual no m'atreviria a parlar ara, dotze anys després, en part per tot el que he oblidat des d'aleshores, en part perquè no puc saber quantes de les coses que vaig dir aleshores eren veritat i quantes no: dieu-li edat, dieu-li escepticisme. En anys següents he tornat per a parlar de la Passió Segons Sant Mateu de Bach (en dues ocasions), del Messiah de Haendel, de la música del Romanticisme, del Nacionalisme (Smetana, Dvorak, Elgar, Albéniz, Manolo Escobar), de Mozart... Enguany tocava parlar de la música del Renaixement (ací una entrada meua al respecte), en un principi, però com que és una regió musical en la qual no em trobe encara del tot còmode, he aprofitat una oportuna efemèride per a canviar de tema i jugar "a casa": enguany celebrem el 200 aniversari del naixement de Frédéric Chopin (1810-1849), un dels 10 o 20 millors compositors dels darrers segles, però que especialment per als qui toquem el piano és una espècie de semidéu estimat, venerat (i justificadament temut, en ocasions). Falten unes poques hores per a la xarrada (aquesta nit després de sopar), i no és el moment de posar-me a escriure res sobre Chopin: si cal, li dedicaré algun text, o alguna sèrie amb vídeos de Youtube i coses així. Només necessitava escriure perquè estic un poc nerviós: en part per com anirà la conferència, en part perquè hem de conduir fins Burjassot en un dia gris i plujós com avui.

Dies com el de hui se'm fa més present que mai l'especial condemna que m'he imposat a mi mateix després d'anys i anys de passions abandonades, esforços canviants i èxits truncats: el meu irredimible amateurisme. D'una banda, tinc la sensació perenne de creure que tot allò que faig, hi ha molta gent que ho fa millor: el corol·lari d'això és una sana modèstia, gens natural en mi, però ja del tot interioritzada. Tanmateix, de l'altra banda tinc la sospita que només amb que m'hagués conformat amb una de tantes possibilitats, que hagués perseverat al llarg dels anys en un camí (el científic, el musical, l'humanístic, l'empresarial, el docent) jo mateix hagués esdevingut una d'aquella classe de persones a qui tan sovint reconec els mèrits i n'admire la trajectòria: i el regust d'aquest pensament té un punt amarg. Però aleshores ja no seria jo: i ací em teniu. Hui, buscant informació a la xarxa per a completar el que he de dir esta nit; demà, fent un treball sobre cultura digital; demà passat, no vull ni pensar-ho... I pels matins, explique trigonometria (i ho faig a gust, creieu-me).

Afortunadament, prompte començarà la tasca més important de totes, a la qual un instint sagrat m'hauria d'impedir renunciar mai: ser pare. Això inclourà, imagine, la responsabilitat d'oferir-li al meu fill totes les possibilitats del món, per a que puga ser qui ell vulga ser. Espere, almenys, que el petit Emili tinga el bon sentit de deixar-ne passar alguna...

4 comentaris:

Josep Porcar ha dit...

Un text incitador. No cal patir massa/més per les passions abandonades o canviants. Pense que, com l'energia, aquestes no desapareixen ni moren; simplement es transformen. Aquestes passions t'han mogut a ser creatiu i, d'alguna manera, aquest amateurisme (o menestralisme) d'avui por ser una mena de "Renaixement" en el futur que ara mateix comença. Ànims!

José-Vicente Puig ha dit...

Emili, gràcies per vindre anit en un dia gris i plujós com bé dius. Sé de l'esforç que vareu fer Marta i tu venint des de Gandia. Toca dir (i a més a més es veritat) que ho vares fer molt bé. Jo diria més bé que, com ha passat en les altres ocasions, ara sent la necessitat de parar-me a sentir com cal les obres de Chopin que vares presentar. I no només, jo. Estic cert que més d'un i de dos col.legials. Sincerament eixe "amateurisme" de què parles (que no l'és tant) crec que és ben positiu: davant l'home "unidimensional", almenys jo preferisc una vida amb diversos registres. En això, t'envege. Gràcies de nou.

K. ha dit...

L'amateurisme és la darrera esperança dels amadors fàustics (i per tant frustrats) de tota mena de sabers. No és cosa de vergonya, sobretot si hi ha una aguda autoconsciència, com en el teu cas. Subscric tot el que dius en aquesta anotació (tret de les lloances del pare de tots els rubati, és clar...
Tal com em deia un mestre meu a l'escola, i m'ho repetisc jo mateix: persevera, persevera...

Anònim ha dit...

Jo també he tingut eixa discussió amb mi mateixa contínuament. El fet de no centrar-me en una cosa, no sé, estar massa dispersa. La poesia, la biologia, ara el blog, no sé. De totes les maneres, has de ser qui ets, i si et mous així, amb dos o tres coses-passions, tampoc t'has de preocupar.
Quan veig a grans científics, a gent que ha treballat amb força per una sola cosa, un gran objectiu o no, els admire, però per exemple, fa poc donaren el Nobel a un químic, i quan li preguntaren de què se'n penedia, o què és el que canviaria, ell va dir que no havia sigut bon pare.
Per a tindre una trajectòria important en una cosa se n'ha de sacrificar altres, i la pregunta és si estàs disposat. Jo no.
M'ha agradat molt l'apunt, m'he sentit identificada. Gràcies.