Pragmàtica de l'aficionat

Si no volem que l'esport, com a espectacle, esdevinga un estèril joc de suma zero, en què tot allò que guanya un ho perd un altre (o pitjor: ho perden molts altres), caldrà aplicar-se una norma com la següent: paladejar lentament els nostres triomfs i oblidar ràpidament les nostres derrotes. Jo, que presumisc sempre del meu utilitarisme d'anar per casa, poc rigorós intel·lectualment però pràctic i efectiu (i això, per a un utilitarista, ja és un criteri), fa anys que em prenc la competició d'aquesta manera: m'alegre si guanyen els meus, m'evadisc quan perden, però m'entretinc en qualsevol dels casos. No cal dir que, des d'aquest plantejament, alegrar-se per la derrota aliena té només sentit quan els propis se'n beneficien directament, i fins i tot en aquests casos, aquestes xicotetes celebracions convé que queden reservades a una decorosa intimitat.

No fa ni una hora que ha perdut el Barça un partit important: una llàstima, perquè és un dels meus equips. Noteu el plural: no és l'únic, i a qualsevol que haja entés el mecanisme emocional que he esbossat més amunt entendrà perquè. Sóc també del València, i només quan s'enfronten un i l'altre he d'especular sobre qui convé que guanye en cada ocasió - la meua afició a seguir els partits de l'Unió Esportiva Almoines, en canvi, no em duu mai a conflictes d'interessos d'aquesta classe. Amb dos, tres, quatre equips preferits (el Llevant? el Múrcia? el Betis? al vostre gust...), les possibilitats de tastar alguna victòria amb què endolcir un diumenge es multipliquen, sí, però l'esforç de seguir tants partits arriba un moment que ja no compensa...

La meua creixent fascinació pel futbol (esport que no he practicat mai) es basa no només en el que té d'entreteniment fabulós, sinó en la forma en què es transforma en metàfora del món: les passions identitàries, la xafarderia, la relació entre talent, esforç, atzar i justícia... El rectangle de joc i el circ que envolta l'esport són un espill de com som: apassionats, ressentits, somiadors, paranoics. Alguna cosa tindrà veure vint homes darrere d'un baló per a sostenir tanta càrrega simbòlica: no ens faltarien raons per a jutjar-ho ridícul... fins que pensàrem en les altres possibilitats, menys saludables, en què els humans som capaços de canalitzar les nostres passions.

Ho he avisat: mentre he escrit açò ja he oblidat el partit. Però dissabte hi ha més...