Dues tradicions

És ben curiós: durant aquests mesos d'espera, en què la paternitat m'és ja certa però només indirectament tangible, tot allò que abans eren projectes personals, prioritats i desitjos a llarg termini esdevenen ara obligacions morals, responsabilitats d'un cap de família. Aquesta mutació és tan fascinant com perillosa: la de prolongar-se, la de redimir-se mitjançant la descendència és una temptació a què cal cedir moderadament. Si no oferisc al meu fill la possibilitat de rebre el millor de mi, li hauré fallat; si faig d'aquesta herència una càrrega de què no puga lliurar-se, serà pitjor encara. Tot plegat ben arquetípic, ja ho sé, però confesse que la meua present expectativa de paternitat no s'està desviant massa dels tòpics: no cal ser original per a ser sincer.

D'entre els valors (no tan genèrics, ara) que intentaré transmetre al meu fill hi ha l'estima i el respecte per dues herències seculars de què he tingut el privilegi de participar: la nostra tradició religiosa i la nostra tradició musical. Com ho faré, això, i com de difícil serà, no em faig encara a la idea: jo mateix no he sabut mantenir durant els darrers anys la mateixa relació, personal i rica, amb la música i amb els costums religiosos que tenia deu, quinze anys enrere. Ben mirat, la meua pròpia inconstància podria servir de fre a la classe d'excessos que he assenyalat en roig més amunt: puc educar alhora en l'estima d'allò que m'és propi i en el rebuig dels fanatismes de tota classe. No tinc excusa per a no aconseguir-ho: al capdavall, el tranquil escepticisme amb què convisc amb els meus prejudicis i criteris és també fruit d'una educació familiar privilegiada.

Avui, Divendres Sant, no se m'ocorre millor manera de conjuminar les meues tradicions ètiques i estètiques que compartir amb vosaltres una gravació de la "Passió segons Sant Mateu" de Bach: no sóc gens original, tampoc, en açò. Es tracta de la versió dirigida per Richter, que és magnífica (la millor, per a alguns entesos), tot i que en els moments corals la seua solemnitat pot resultar un pèl lenta per als qui hem crescut escoltant una versió més "pop" (!). Podeu escoltar-la sencera des del cor inicial en aquesta playlist, però vos enllace el fragment corresponent a l'últim sopar de Jesús, que és el recitatiu més bell (i significatiu, per raons òbvies) de l'obra, sense envejar en res les peces més melòdiques de la "Passió" (com l'animada ària per a soprano que el segueix, "Ich will dir mein Herze schenken"). Passeu unes bones festes de Pasqua.

2 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

Bona Pasqua, Emili i família.

José-Vicente Puig ha dit...

Emili, Marta i el xiquet que ve de camí. Molt bona Pasqua! Ja parlem, Emili, quan passe Sant Vicent. Una abraçada.