Aquesta llum tan fràgil i exuberant alhora...

Ara que sembla haver passat l'hivern, o que el canvi d'hora ha alterat els angles i la llum de les meues anades i vingudes a Pego, he sentit una altra vegada en mi una alegria que m'és aliena i infreqüent: la del paisatge, que sense ser distint acull ara un sol nou i una mirada nova. Excepte els pocs o molts minuts, depenent de l'atzar dels semàfors, que tarde en creuar la ciutat escindida d'Oliva, la resta del trajecte corre entre camps de tarongers, d'una verdor uniforme i reconfortant. No sóc tan ingenu com per a anomenar "natura" el que no és sinó resultat d'una transformació del paisatge produïda fa cosa d'un segle o segle i mig; la classe de gratitud quasi religiosa a què tan prestament tendisc no m'ha de fer oblidar les suors del nostre passat agrícola, d'aquesta raça d'homes simples i rudes que la nostra ridícula modernitat convida a idealitzar. És una herència humana, no un do diví, el nostre paisatge. I tanmateix...

La gent com jo, tan escassament donada al gaudi del paisatge, natural o no, faria bé de mantenir una convicció simple, ferma i generosa: la del dret legítim dels altres al goig de la mirada. En el meu cas, almenys, el que no tinc de sensible ho tinc de conservador: m'aterroritza la irreversibilitat dels canvis paisatgístics, que amb independència de la rapidesa i resolució amb què s'executen tenen efectes tan llargs en la nostra vivència de l'entorn. Sé que aquest meu prejudici de "no tocar res" no és suficient, en tant que aquesta parcial mancança pot dur-me a mantenir allò lleig, o allò inútil. Però em permet mantenir una esperança: si el meu fill no naix ni creix amb la meua ceguesa selectiva vers la bellesa quotidiana, ja li arribarà el torn de decidir, pausadament, què paga la pena mantenir i què no. Aquesta darrera reflexió és més generacional ("els nostres fills", caldria dir) que personal; però ara que al futur li hem posat nom, cognoms i una habitació (l'estança efímerament coneguda com "el despatx"), entendreu que això de les generacions futures m'estiga ja sonant un pèl abstracte...

[ El títol és un vers de Juli, que ha fet 40 anys fa poc. Felicitats! ]

2 comentaris:

adesiara (Juli Capilla) ha dit...

Emili, molt bona la teua reflexió, com sempre.

Una abraçada!

Josep Porcar ha dit...

Durant un temps, els tarongers, com a monocultiu massiu tampoc no van ser gens "saludables" per a la terra ni per al paisatge. Darrere de ma casa hi ha muntanyes on els tarongerars semblen una plaga. La teua reflexió m'ha recordat també les sensacions que tinc quan viatge al delta de l'Ebre i contemple les planes d'arrossars. M'agrada contemplar-les. La resposta no sé quina pot ser i encara menys que en faran les generacions a venir, però després de la depredació dels darrers anys, potser caldria ser una mica més conservadors amb "tot" el paisatge.