Retorn equinoccial

Avui faig 32 anys, i és un dia tan bo com qualsevol altre per a reprendre l’hàbit d’escriure i publicar ací, al meu espai personal. Podria haver esperat una miqueta més per a tornar, i haver reaparegut, per exemple, Divendres Sant, el mateix dia en què Dante es va trobar perdut en la selva obscura de l’error, “a la meitat del camí de la vida”... Els motius per a renunciar a aquesta pedantesca coincidència són ben pràctics: tinc un parell de textos de temàtica fallera que voldria compartir amb vosaltres, i he pensat que era millor fer-ho durant els pròxims dies que fer-ho a deshora. Així doncs, durant aquest mes de març aquest blog serà més un contenidor de textos ja publicats en un altre lloc (el llibret de la falla Mosquit del Grau de Gandia) que cap projecte personal definit, si és que ho arriba a ser en algun moment.

Avui faig 32 anys, i falten menys de quatre mesos per a que nasca el meu primer fill, de qui vos puc dir que gaudeix de tan bona salut com sa mare. Serà mascle, i si no canviem d'opinió en els pròxims mesos, durà els mateixos nom i primer cognom que mon pare i que jo mateix. Però de la meua angoixada i arquetípica projecció sobre el fill ens sobrarà temps per a parlar: em fa l'efecte que hi haurà moments en què potser serà difícil parlar de cap altra cosa.

És aquesta particular circumstància personal, la simbòlica coincidència entre la maduresa i la paternitat, allò que justifica el títol nou del blog, i qui sap si hauria de guiar-ne el to, els continguts. No em trobe, de cap de les maneres, perdut i confós a les portes de l’Infern, com Dante. Com a molt, participe d’un dubte, d’una sana inquietud pel meu futur immanent, com la que Dante (o més aviat Beatriu?) tenia per la seua salvació: què fer de la vida ara que se m’han acabat les excuses, ara que sé que les coses més importants m’han estat graciosament concedides? Intentar ser una bona persona, un bon pare, un bon mestre... Només secundàriament donaré testimoni escrit ací d’aquestes temptatives: l'artifici de l'escriptura aspira així, com a màxim, a ser només ombra i eco de la vida, confessió - potser penitència. La literatura, sospite, deu ser alguna altra cosa, però ja tindrem ocasió de discutir-ho.

Un darrer advertiment per a que ningú s’espante: l’estil faller de les pròximes entrades no hauria de ser representatiu del que serà el blog. En passar l’equinocci, tornarem a parlar de gairebé quasi tot. Sense presses, això sí: ens queda encara mitja vida per viure.