Sinagoga del Tránsito

Marta i jo (i ara que Marta està de sis mesos no sé si m'estic deixant algú per enumerar) hem passat el pont de Sant Josep a Toledo. És difícil imaginar una major densitat històrica, cultural i religiosa que la que hom troba entre les costeres d'aquell turó vora el Tajo. Basta fer l'exercici mental d'imaginar en peu i funcionant tants convents i parròquies per a que el resultat estiga a mig camí entre la particular bellesa d'allò intensament espiritual i l'asfíxia d'un món hipertrofiat, disfuncional, momificat.

En la perifèria geogràfica d'aquesta exuberant concentració de la nostra cultura religiosa, que és d'un rotund catolicisme, hom troba un buit que, de tan significatiu esdevé central, lluminós. Parle de la Sinagoga del Tránsito, actualment seu del museu sefardita, un temple que, en una de les acrobàcies simbòliques amb què de tant en tant ens sorprèn la història, ha esdevingut contemporani en un sentit ben curiós: hom el visita sense la possibilitat de sentir-se redimit, perdonat, de cap de les maneres, ni tan sols per la via del coneixement, de la "cultura". L'absència ja llunyana, sense eco, dels nostres jueus, convida els visitants sensibles a un sentiment que la nostra quotidianitat ens amaga: el de sentir-nos culpables, fins i tot dels crims que no hem comès directament, però sobre els quals i en la indolència dels quals hem continuat fent camí.

És ben jueva, aquesta concepció de la culpabilitat històrica, i per això mateix ens és fonamental, originària. Cap dels altres moments de gaudi (artístic, paisatgístic, gastronòmic) d'aquest nostre breu viatge ha superat la meua experiència de memòria i de projecció al futur (de la nostra pròpia comunitat, també minoritària) entre els murs d'aquella sala d'una bellesa dolorosa. Per això he volgut deixar ací una mínima constància; tornaré als jueus (als nostres i als altres) en una altra ocasió, si trobe el to adient per a fer-ho, que no és fàcil.