Poema faller 2010 (1/2): Reincident

L'any passat vaig debutar en el camp de la poesia fallera. Ací podeu llegir el resum que vaig fer aleshores de la meua experiència (té interés en la mesura en què enguany he reincidit en allò que vaig dir que no tenia massa sentit fer), i ací podeu llegir el poema (una paròdia, que a hores d'ara s'ha revelat quasi profètica, sobre la instantània mitificació d'Obama, que acabava de ser elegit president dels EUA). Enguany ho he tornat a intentar en vers i he debutat en prosa, i l'èxit ha estat major que l'any passat: he quedat finalista (4 d'uns 40 originals presentats en cada convocatòria) en totes dues modalitats i he aconseguit per a la Falla Mosquit el segon premi en la modalitat de prosa, amb l'article sobre la presència virtual de les falles gandianes que vaig penjar fa uns pocs dies. Tota una alegria (i 600 euros!) per a la falla, que mai havia aconseguit res semblant en matèria de llibrets (o almenys això m'han dit ells).

El poema d'enguany és, amb l'excusa de l'homenatge al 50 aniversari de la mort de Carles Riba, una paròdia de l'Odissea. Només per aquesta pretensió pedant i per l'origen seriós del vers emprat (la mateixa classe d'hexàmetre amb què Riba traduí l'obra homèrica), el to general del poema no pot ser tan desficaciat i excessiu com el d'Obama, tot i que també conté les indefugibles referències socials, polítiques i sexuals (la referència literària, enguany, és única i evident). Així, tot i haver-li dedicat almenys tantes hores al poema d'enguany com ho vaig fer amb l'anterior, no estic segur d'haver aconseguit l'equilibri entre referències cultes i sàtira salvatge que pretenia. Malgrat el reconeixement del jurat d'enguany, crec sincerament que el de l'any passat era millor, però d'això difícilment puc ser tan bon jutge com vosaltres mateixos, si vos preneu la molèstia de llegir-los.

Tanmateix, després de dos anys, tinc la sospita d'haver-me convertit en una espècie de Florentino Pérez del vers faller. He dedicat hores i hores (que no diners: ací és on falla la comparació galàctica) a polir aquestes tirallongues de versos, com si la ridícula "grandiositat" de la concepció i la generositat en l'esforç foren garantia d'un cert resultat "artístic". I ben probablement no és el camí: el molt de poesia fallera que vaig llegir l'any passat (disposava d'un muntó de llibrets) i el poc que he pogut llegir enguany (només el poema guanyador, que està a la pàg. 24 d'ací) no s'assemblen massa al que he intentat fer amb més o menys traça. És en moments com aquest quan em lamente de no creure que l'originalitat siga cap virtut. Que no vos estranye, doncs, si l'any que ve deixe d'intentar-ho.

Vos copie hui el pròleg que acompanya el poema en el llibret de la Falla Mosquit 2010, i demà probablement penge el poema complet, "Odisseu al país de les falles". A qui la lectura (o l'expectativa) del poema li haja despertat curiositats de típus mètric, podrà satisfer-les en aquest article sobre l'adaptació que Riba fa de l'hexàmetre homèric.

L'any 2009 es van complir cinquanta anys de la mort del poeta Carles Riba, traductor a la nostra llengua de l'Odissea d'Homer, el poema èpic grec que narra les peripècies d'Ulisses. El següent poema és una paròdia frívolament basada en l'estada d'Ulisses (també conegut com Odisseu) a l'illa dels feacis, a la qual arriba nàufrag i on és generosament acollit pels seus governants, que l'ajudaran a tornar a Ítaca. Allà la seua pacient esposa Penèlope l'espera des de fa vint anys, pressionada pels pretendents que volen casar-se amb ella per a així poder regnar en substitució d'Ulisses. En el nostre poema hem canviat l'illa dels feacis per un (imaginari, o no tant) “país de les falles”. Allò que el poema vol tenir d'homenatge es troba, principalment, en la mètrica, el ritme dels versos, que és la millor imitació que hem sabut fer dels versos hexàmetres amb què Carles Riba va traduir el llibre d'Homer. La gent amb oïda per a aquestes coses pot intentar distingir cinc (si el vers comença amb una síl•laba àtona) o sis síl•labes tòniques (fortes) en cada vers, que pretenen recrear la cadència en què els grecs antics recitaven de memòria aquestes històries fabuloses...