La glossa infinita: Pensaments de Goethe

No sóc home d'aforismes. Posats a demanar, preferisc un discurs ben lligat i argumentat, no necessàriament encaminat a una conclusió provada però que almenys es passege pausadament pels racons del pensament, sense conformar-se només amb suggerir-nos direccions sense moure's de la cruïlla. Ignore en quina mesura aquesta preferència pel desenvolupament raonat té a veure amb la meua condició (formació? professió?) de matemàtic: com si l'aforisme, que és una paròdia seriosa de l'axioma, per ambivalent, per dens, em demanara a crits ser espremut, ser elàsticament prolongat. És clar que la peripècia lògica que inicia una premissa tan indeterminada, tan oberta com un aforisme, no pot deixar de ser ondoyante, com la vida mateixa. Però, tot i així, preferisc tornar a casa exhaust i escèptic que conformar-me amb el confús enlluernament de la sorpresa, del colp d'enginy, de l'acrobàcia verbal.

Amb motiu del meu recent aniversari la família de la Font d'en Carròs (ço és, la meua família político-literària) em va regalar un parell de llibres, un dels quals conté els "Pensaments de Goethe", triats i traduïts per Joan Maragall fa cent anys i reeditats fa poc més d'un any per 3i4 en la col·lecció d'assaig "Grans idees". Després del que he dit més amunt sobre els aforismes, el millor elogi que podria fer d'aquesta breu selecció dels de Goethe (300 anotacions, menys de 50 pàgines llevant el pròleg de Joan Garí, director de la col·lecció) és dir que un bon grapat d'ells mereixerien una glossa a consciència, una exploració minuciosa d'allò que impliquen. Les idees de fa dos segles i la traducció de fa un conviden a prendre nota d'en quines coses el món i la vida no han canviat gaire, i en quines altres el saludable hàbit de la sospita ha erosionat les nostres falsedats més apol·línies. Aquest xicotet volum aprofitaria de punt de partida per a un comentari personal, inacabable, com si en comptes d'escriure un blog hom decidira dedicar els dies, els mesos, els anys, a cobrir, enraonant, els intersticis que s'obren entre uns i altres pensaments del savi alemany. No cal dir que jo no m'atreviré a fer una cosa així, però que la simple possibilitat almenys servisca per a assenyalar i recomanar aquest xicotet volum.

[ Ací trobareu un comentari d'Enric Balaguer sobre el llibre, i ací el text digitalitzat de l'edició original de Maragall. Esperaré a fer-ne una relectura per a comentar també ací la traducció valenciana del Faust. ]