II
Allò que per a mi pot semblar domini formal, per a altres és una submissió anacrònica al ritme, a la rima. La meua demanda d’intel•ligibilitat, d’accessibilitat del text poètic, és distintament entesa per altres lectors (i per molts poetes): hi ha una frontera mòbil que separa el terreny d’allò que pot dir-se d’allò que cal callar (per obvi, per incomunicable, ben sovint per absurd), i allà on jo puc lloar una certa transparència un altre pot menysprear allò evident, gastat, pobre. No caldrà insistir allargant la llista de criteris oposats: la pluralitat de gustos és tan vella com l’home, i la nostra no és la millor època per a pretendre abolir-la o regular-la.
Però hi ha una asimetria sobre la qual voldria incidir: la preferència per allò mesurat, clar, compartible, podria no ser més que un reflex de la meua quasi-virginitat lectora. Hi ha, d’una banda, un classicisme madur, el de qui després d’un llarg pelegrinatge estètic ha quedat convençut del valor pervivent d’alguns principis, i del superior potencial de la seua aplicació. D’altra banda, hi ha un classicisme instintiu, iniciàtic, que ve a ser aproximadament el meu: l’home de poques lectures es troba, de partida, més còmode entre els cotonets de les convencions temàtiques o formals. No puc posar aquest segon criteri, innat, simple, a la mateixa alçada crítica que el primer, el dels qui saben. I no es tracta només d’una humilitat fingida o morbosa: jo mateix, en altres terrenys en què crec haver acumulat més experiències, més coneixement de causa (probablement el camp de la música oferisca la millor analogia), em sent confiat a l’hora de posar el meu criteri per davant de la ingenuïtat del no iniciat. No serà “clàssic” l’adjectiu pretensiós amb què dissimule les meues preferències elementals?
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada