[Aquesta entrada, juntament amb les tres que seguiran, és una mostra d'allò que podria haver sigut aquest espai des de la seua (re)inauguració fa quasi tres mesos, però no ha estat possible (almenys encara). Un simple blog, sí, però que buscava formes d'enriquir el seu discurs: combinant entrades breus però temàtiques, categoritzades, encadenades, en l'intent de conjugar la necessitat personal d'una reflexió distesa, ampla de mires, amb la forma apressada amb què llegim (tots, i jo el primer) a la pantalla. Hagués preferit publicar aquesta xicoteta reflexió estètica en quatre actes abans o després d'altres divagacions, del mateix estil, en què he pensat (i fins i tot he mig començat a escriure) durant aquest temps, però m'està resultant impossible per motius (acadèmics) als quals faria bé de dedicar un altre text.]
I
Com a corol·lari d’un frontennístic intercanvi de correus electrònics sobre temes diversos, un jove poeta em fa arribar un extracte del poemari en què treballa. En el propi text amb què me’l presenta, em demana una opinió sincera, alhora que confessa com, en alguna ocasió, ell mateix ha hagut de sacrificar eixa sinceritat a l’hora de fer judicis crítics de l’obra d’altres. És a dir, em posa la trampa davant per a que hi caiga, i gentilment em recorda quelcom que tinc la sort de saber ja: les mil i una formes en què podria escapar-me.
El cas és que els versos que m’envia m’han agradat bastant, per motius que em resulten fàcils d’enumerar, car s’arrengleren en paral·lel amb els meus propis prejudicis estètics: la seua pulcritud mètrica, la seua qualitat translúcida (aquest punt intermedi entre allò obvi i allò senzillament incomprensible), la seua concepció unitària, el seu classicisme no sols formal, sinó temàtic (la nostàlgia de dies feliços, les oposicions metafòriques fonamentals: dia-nit, memòria-present), la dosi justa de narrativitat que em cal per a implicar-me en els versos... Els problemes comencen quan, en un instintiu arravat de prudència, em veig obligat a subratllar allò que, generalment, hom diu exclusivament quan ha d’endolcir el tràngol d’una opinió negativa: que es tracta només dels meus gustos, qui sap si immadurs o corruptes, i que no hauria de descartar que, a “algú altre”, no li agradaren. Però, per què preocupar-nos dels gustos d’”algú altre”?
2 comentaris:
Que encara hi haja poetes "inèdits" que es preocupen per fer bé la seua tasca és un fet que parla molt a favor de la nostra cultura, malgrat la desídia i la inoperància dels nostres governants.
Fotre... No hi veig la relació, la veritat. O, com diríem en castellà: "qué tienen que ver los cojones pa comer trigo"
Publica un comentari a l'entrada