L'empatia impossible

La meua és la menys rebel de les generacions: i en aquest aspecte, no sóc un membre massa desviat de la norma. Els qui hi pertanyem i hem arribat a interessar-nos per la política, no l'hem associada generalment a la confrontació, al camp semàntic (metafòric) de la lluita, sinó al de la convivència tranquil•la, quasi somnífera en ocasions. La gent que ens ha precedit ha viscut altres temps, moments en què una certa lluita era la precondició de la convivència: però les seues victòries són ara el fonament sobre què descansa la nostra relaxació cívica.

Siga o no aquesta una descripció acurada de l'actitud política de tot un segment d'edat, almenys sí puc dir que ho és de les meua. Intente que totes les meues anàlisis estiguen regides per una certa empatia, per un esforç d'entendre i trobar punts en comú amb l'oponent, amb qui discrepa: això no suposa, generalment, una cessió davant els punts de vista aliens, però almenys alimenta un saludable escepticisme que ens fa més fàcil tolerar-nos uns als altres.

Però amb el terrorisme (i parle d'ETA, deixem-nos d'abstraccions sense sentit) tota la meua empatia naufraga, la seua lògica no encaixa en cap anàlisi de causes, efectes, motivacions i metes. És aquesta constatació de l'absurd la que em deixa, dies com hui, sincerament ferit en allò que anomenem conviccions i principis: perquè em tempta pensar que, per a poder mantenir-los demà, convindria botar-nos-els avui. És aquesta temptació, aquesta feblesa, la que m'irrita - i no el dolor de cap mort, ni la retòrica hipercalculada amb què aquest dolor se'ns intenta administrar.

Quatre anys després, un altre cap de setmana de contínua deconstrucció dels discursos oficials: preneu-vos-ho amb calma.