Cinc minuts

Essent realistes, el meu desig sincer de ser "alguna cosa més que un professor de Matemàtiques" hauria de posposar-se, almenys, fins que aconseguisca ser, amb unes certes garanties, justament això: algú que sap aïllar les x a una banda i els números a l'altra sense quedar-se aïllat ell mateix de la resta del món en el procés, i que quan diu que dibuixa una recta que passa per dos punts el que aconsegueix traçar a la pissarra resulta ser recte de veritat. Us riureu, però no és fàcil: quan més m’ho sembla a mi, menys ho sembla als altres – i els altres manen...

Tanmateix, sempre hi ha oportunitats de fer xicotetes excursions més enllà de l'àlgebra. Hui, a les dotze, mentre paràvem les classes cinc minuts en senyal de protesta pel darrer atemptat d'ETA, ha sonat per tot l'Institut la "Canzona di ringraziamento" del quartet op. 132 de Beethoven: una música que em duu records dels meus anys d'estudiant al Col•legi Major, i sobretot una pau intensa que avui resultava d'allò més adient. Els meus alumnes de 13 anys sabien que Beethoven era sord: a l'acabar la classe, potser ja sabien alguna cosa més, després d'explicar-los el perquè d'aquesta música sublim. Què han après de les equacions de segon grau incompletes, ja no m'atreviria a dir-ho...