RC - Estratègia i tàctica

A mesura que s’acosta el dia en què m’hauré d’examinar, quasi clandestinament, de les meues oposicions a professor de secundària, me n’adone de dues coses.

La primera, que potser em vaig equivocar. Que quan vaig encetar aquest camí potser no confiava en arribar massa lluny: era una possibilitat, una alternativa, un per-si-de-cas. Doncs no, no ha estat això. Ha estat un any sencer de la meua vida: de la meua vida de veres, de la que em queda quan isc d’una feina a jornada completa. He perseverat amb una tossudesa que potser no esperava. He dut el sacrifici del present per un futur millor a un extrem que deixa de ser racional. Amb independència del resultat, l’aposta potser ha estat un error. Si tinc èxit, podré pensar tranquil·lament que ha valgut la pena – però el que estaré valorant serà ja el resultat, i no la decisió inicial. I si fracasse... bé, si fracasse ja em sobraran ocasions per a paladejar l’amargor del temps perdut.

La segona cosa que també he interioritzat estes darreres setmanes és que, tot i els dubtes sobre si deuria haver arribat o no fins ací, ja no tinc volta enrere. Tot el que he fet fins ara perdria el seu sentit si no em lliurara numantinament, sense mesura, a preparar eixe examen. És un deure assumit, que sent l’obligació de complir amb independència de les compensacions que finalment em puga reportar. Això resulta difícil d’empassar per a qui, com jo, presumeix d’utilitarista en la forma de plantejar tantes qüestions quotidianes. En el dia a dia, tinc el costum d’encertar – o això crec. La perspectiva d’haver-me equivocat durant l’any complet se’m fa, per això, més preocupant, quasi obsessiva.

[Entrada original ací]