Excel·lència i suficiència

Dijous passat vaig fer l’última prova de les meues oposicions: aquest mateix dimarts, molt probablement, eixirà la nota del conjunt del procés, i pocs dies després, sabré el lloc en què hauré quedat a la llista d’aspirants. L’any passat hi havia 70 places i vaig quedar el 181, si no recorde malament. Enguany, després d’haver-me defès amb més o menys dignitat en les tres proves, em creuré qualsevol nota que em posen que estiga entre el 6 i el 8 (sense contar els “mèrits”, que en tinc pocs i em baixaran la nota “final” un punt i mig, aproximadament). Hi ha 60 places en joc, i supose que estaré entre el 50 i el 150. És a dir: tinc alguna (molt xicoteta) possibilitat de ser funcionari, depenent de com de malament hagen fet els seus exàmens la resta de candidats, però no crec que els meus resultats hagen estat suficientment bons com per a compensar els meus escassos mèrits. No em lamentaré el més mínim: aquest any, allò important era participar, com degué dir algun perdedor (de qui, inevitablement, he oblidat el nom).

Simultàniament a les meues oposicions, vaig gaudir de l’experiència de participar en el tribunal de selecció de candidats a les beques del meu Col•legi Major (el “Sant Joan de Ribera” de Burjassot). No puc donar detalls del procés, perquè he jurat guardar secret – ni tan sols he parlat amb Marta del tema. Però aquesta coincidència en el temps em va fer reflexionar sobre el contrast, marcadíssim, entre la forma tradicional de triar els candidats a la beca del Col•legi i les meues oposicions a Secundària. En el primer cas, el que es busca és l’excel•lència, i aquesta classe de recerca té el seu mètode particular. Personalment, i després de tants anys sense haver format part d’un tribunal d’accés al Col•legi Major, em va resultar difícil, i fins i tot cruel en ocasions, haver d’examinar tan durament (i d’eliminar, en alguns casos) candidats de 18 anys que fins el moment no havien fet altra cosa que superar amb escreix, amb brillantor, tots els seus reptes acadèmics anteriors. Però calen condicions un tant extremes per a poder destil•lar el bo i millor del que la societat ens ofereix; espere que una experiència tan difícil haja pagat la pena per als aspirants que no hagen aconseguit entrar al Col•legi (pel que fa als seleccionats, no tinc cap dubte que els canviarà la vida). Contràriament, el sistema d’accés al cos de professors de Secundària (almenys des de l’any passat, en què va canviar), el que demana no és excel•lència, sinó suficiència: en aquest sentit, el procés és suficientment pautat i d’abast general com per a que, en massa ocasions, les diferències entre els candidats acaben essent més sovint esborrades que no amplificades. No diré que siga un procés injust: no és el moment de tractar el tema, i conec sistemes molt pitjors (com les oposicions del camp del Dret, per exemple). Només volia assenyalar la diferència: no deuria haver-hi res de pejoratiu en termes com suficiència, mediocritat, correcció, etc.

Ara seria el moment de tancar aquesta dissertació sobre l’excel•lència i la suficiència amb un dels meus habituals exercicis de malenconia i d’idealització dels temps passats. Només caldria recordar que, als meus dihuit anys, vaig superar la més exigent de les dues proves que he descrit més amunt, i que ara als trenta, entropesse (i el que em queda...) amb la més rutinària i deslluïda. No ho faré, però. Amb els anys he aprés que l’hàbit de fer les coses bé és, per si mateix, una de les majors fonts de confiança en la capacitat i el valor propis que hom pot cultivar. Si la resposta que el món dóna a aquesta sana disposició és un Premi Extraordinari i una ovació sentida, o si és la grisa dignitat del “no ha estat malament, però torna-ho a intentar”, és en el fons irrellevant. Això és el que crec, i qui em coneix bé sap que no només visc d’acord amb aquesta creença, sinó que em fa honestament feliç.

2 comentaris:

ginjol ha dit...

Emili, les opos és cosa de perseverar. Fas bé de no pujear-te'n a la parra i pensar que les opcions en són poques, peró no desesperes. Més prompte o més tard cauran. Et desitge que siga més aviat prompte. Llegint el teu bloc m'has donar la idea per fer un post al meu bloc.
Una abraçada.

Valldalbaidí ha dit...

Així és... de tota manera espere que, com diu l'amic gínjol, més prompte qye tard.