Les petites cobdícies

Un dels axiomes implícits al voltant del qual vivíem fins no fa massa mesos era que, econòmicament, tot ens aniria cada cop millor. Qui pagava un percentatge altíssim dels seus ingressos mensuals en la hipoteca d'un pis nou creia sincerament que, amb el temps, el seu sou augmentaria, i aquest percentatge captiu, consegüentment, descendiria fins a fer-se insignificant, o com a mínim més suportable. Qui comprava un televisor caríssim (o un cotxe, o un sofà) amb uns diners que no tenia però que el crèdit li posava a l'abast de forma immediata i sense massa complicacions, pensava que el que pagaria de més en interessos quedava compensat pel fet d'haver gaudit durant més temps (o millor dit: des d'abans) d'allò que altrament hagués hagut d'esperar per a fer seu. Aquests no són, no crec que siguen, comportaments extrems i desgavellats: al contrari, he intentat enunciar-los de forma que quedés més clara la seua plausible racionalitat.

El que oblidàvem, quan creiem que tot aniria cada cop millor, és la més amarga lliçó de la història: les coses, de tant en tant, es compliquen. I ho fan sense avisar, car els homes fins ara només hem aprés a predir el passat. Ningú pensava que anava a quedar-se a l'atur, i ho podem entendre: seria inhumà viure (i treballar) assumint eixa perspectiva. Però la de l'enriquiment perpetu, que no és del tot una possibilitat desgavellada, passa a ser suïcida quan esdevé un punt de partida, quelcom que es dóna per descomptat. Molts dels nostres veïns (sempre resulta més fàcil abstraure en segona o tercera persona que en primera) es posaren voluntàriament en la posició no de qui desitja i busca prosperar, sinó de qui ho necessita indefugiblement per a sobreviure.

La gran cobdícia de les elits ja s'ha predicat amplament als mitjans, però d'aquesta secreta pandèmia d'avarícia, d'aquestes necessitats que no ho eren fins que no arribà el moment de pagar-les a terminis, crec que s'ha parlat poc. És impopular fer-ho, i ni els polítics amb aspiracions ni els opinadors a sou s'exposaran a un tal suïcidi públic. Però els qui intentem traure de tot plegat alguna moral, alguna conclusió útil d'aquesta paranoia de la crisi, no podem evitar fer-nos estes altres preguntes, i compartir-les amb els pocs que ens acompanyen. Preferiríem, certament, no haver d'aprendre res: però un cop la realitat ens ha cobrat el preu, fóra estúpid no aprofitar les lliçons.