País íntim

Avui, que és Nou d'Octubre, Emili fa tres mesos. Ara dorm, al meu costat, després d'haver-lo esgronsat amb el peu durant una estona en la seua hamaca: se li va quedant poc a poc menuda, no sé què farem per a adormir-lo d'ací uns pocs mesos. Marta descansa encara: les seues nits són intermitents, així que bé mereix allargar-les una miqueta els pocs matins que puc ocupar-me de la criatura. No cal despertar-los, no hi ha pressa: no farem cap celebració especial, serà només un altre dissabte. Ni tan sols estan els avis: uns han anat a Barcelona, com fan sovint; els altres a València, a posar a punt el pis dels meus germans de cara al nou curs (Maria l'abandona perquè ja treballa a Gandia, Joan encara seguirà uns pocs anys més). No he tingut mai costum d'acudir a les celebracions públiques pròpies d'aquesta o cap altra efemèride, i ara el petit Emili em serveix d'excusa perfecta per a continuar sense fer-ho: gaudirem d'una festa tranquil·la, doncs.


El món, que ens és incomprensible en la seua complexitat immensa, ens ha convidat des de l'inici dels temps a contemplar-lo a través d'alguna classe de filtre que l'ordene, el simplifique, ens el descloga: recordeu Campoamor... Algunes d'aquestes lents distorsionants són compartides, generalment de forma benigna i consoladora, però ocasionalment amb efectes desastrosos: la ideologia, la religió, la nació. Altres, no obstant, són privades, lligades a una experiència personal concreta que s'escampa fins tenyir totes les vivències d'un mateix to, ombrívol, brillant o neutre: una desgràcia personal, una meta obsessiva, un colp favorable de fortuna, etc. ens canvien a nosaltres i alhora, canvien la forma aparent del món i el judici que en fem.

Escèptic com he sigut sempre respecte dels grans discursos (no ara que sóc major: sempre), mai m'he vist seduït completament per una interpretació global del món: ideologies, n'he rebutjat moltes; pàtries, en tinc més d'una al repertori; de religió, me'n deu quedar mitja (i done gràcies: tal com va el món, ja és un tresor). Ni tan sols la meua activitat educativa s'ha vist mai inspirada per la classe d'idealismes amb què tan naturalment s'associa (i mantinc l'esperança que la meua al·lèrgia a tota doctrina pedagògica em farà cada dia millor professor). Ben mirat, en tot aquest catàleg de descrèdits i mitges creences no sóc altra cosa que un home del meu temps: no sé si més sofisticat que la mitjana, però ben comú, al capdavall.

Tanmateix, sí que hi ha una experiència personal que m'ha posat el món en ordre: la de ser pare. De tan ambigua, complexa i ramificada com és la paternitat, pot bé servir com a idea directriu, com a prioritat vital des de la qual jutjar cada acte de la vida. Totes les nostres quimeres de com fer del món un lloc millor, genèricament, es tornen angoixosament concretes quan hi ha xiquets a casa. Cada projecte que abans era només individual, cada xicotet acte quotidià ara té un públic atent i impressionable, davant el qual els nostres defectes i virtuts es magnifiquen. Cada espurna de bellesa de les que adés buscàvem amb esforç en l'art o en la natura ara queda eclipsada per un somriure espontani, pel gest maldestre d'un infant. Ni l'amor, ni la mort, ni la vida poden ja ser imaginades sense que el pensament travesse aquest nou centre de tot que són els fills. La paradoxa, que m'aterroritza de tant en tant, és que aquesta centralitat del fill, fins i tot sincerament assumida, no és cap garantia de fer les coses millor: en el cementeri de les bones intencions, un bon grapat corresponen a pares amatents i esforçats - però fallits, en última instància. De moment, amb tres mesos, el xiquet és, inevitablement, quasi un monopoli de sa mare, i no hi ha forma encara de fer fugir aquestes pors, aquests fantasmes. Però arribada l'hora, em tocarà fer de pare, i llavors cap pseudo-teoria, cap bona voluntat floridament redactada em redimirà dels mil errors que puc cometre.


Emili ha despertat: m'agafa la mà i se la intenta posar a la boca. Com que de tant en tant ho aconsegueix, m'he hagut de fer les mans ben netes per a que puga usar el meu dit gros de xupló (si ara que tot és geniva ja fa mal a voltes, quan tinga dents no sé si m'atreviré a posar-li els dits). Escric, poc a poc, amb l'altra mà, per si us ho preguntàveu: quan Emili se n'adone que de la meua mà esquerra no traurà gens d'aliment hauré de fer alçar sa mare, que és l'única que té el remei universal per a aquestes inquietuds de criatura. Llavors quedaré lliure de nou per a retocar paraules, ací i allà, i publicar aquesta anotació d'un matí de festa: la crònica dels fets del nostre país íntim.

[ Passeu un bon Nou d'Octubre, i un bon pont de la Hispanitat, els qui en tingueu. No és el meu cas: l'Ajuntament de Gandia, en l'apoteosi de la seua obsessió borgiana, ha preferit fer festa, puntualment, el dijous 28 d'octubre, també sense pont, per a celebrar el centenari del naixement de Sant Borja amb una exactitud digna de millors causes. Ja ho sabeu, xiquets: dilluns, a classe! ]