So i silenci, de Guillem Calaforra

He parlat ací mateix, en altres ocasions, del blog "So i silenci" de Guillem Calaforra, que gairebé des dels seus inicis ha estat referenciat ací a la dreta, en la meua llista d'enllaços: n'he estat un fidel seguidor, i un participant secundari en els debats que allà s'han encetat, ocasionalment. Doncs bé: no fa massa setmanes que Riurau Editors (iniciativa heroicament regida per Jaume Ortolà) ha publicat un llibre amb el mateix nom que el blog, que conté, ordenats, retocats i completats, alguns textos ja penjats i altres inèdits, en qùe el seu autor ha intentat explorar aquesta espècie de terreny de ningú que separa l'assaig literari de la prosa musical més tècnica, més analítica. L'intent, agosarat sense dubte, d'escriure sobre aquestes coses en català mereix tota la propaganda que se li puga fer. Però Guillem sembla de la classe de persones amb qui només es pot quedar bé si s'és honest, de manera que intentaré escriure alguna cosa més que una asèptica lloança. En aquest noble intent se m'ha avançat algú a qui no sóc digne de deslligar-li les corretges de les sandàlies: Enric Sòria li ha dedicat la quarta pàgina del Quadern de 23 de setembre (ací en PDF, ací copiat al web de l'editor).

"So i silenci" inclou textos d'una enorme varietat, d'acord amb la seua explícita voluntat literària i assagística: aforismes, experiències personals, dissertacions genèriques sobre l'estètica i l'experiència musicals i anàlisis d'obres concretes o dels seus enregistraments. En l'intent (molt propi de mi) de posar-hi un ordre, encara que siga amb una voluntat només descriptiva o analítica, podríem classificar-los maldestrament en funció de la seua proximitat a un referent musical concret, obra o autor. Així, d'una banda, hi ha reflexions d'abast amplíssim sobre els estils musicals d'antics i moderns, una exploració de les varietats de l'experiència musical o algunes excursions biogràfiques o històriques com la que protagonitza l'innominable Herbert von Karajan. De l'altra banda trobem comentaris detallats i informats sobre autors, obres o passatges musicals: és aquesta darrera classe de textos la que més sovint es veu il·lustrada amb exemples musicals (pentagrames, per a entendre'ns). No sé si aquesta escissió bipolar (exagerada, sense dubte) que he fet dels textos del llibre sorprendrà l'autor o els qui l'han llegit, però respon a una obvietat: el gaudi o interés per part del lector dels fragments de text que tenen un referent musical concret dependrà no només de la qualitat literària dels seus paràgrafs, sinó de la coneixença, íntima, superficial o nul·la (com ha estat el meu cas en un grapat d'ocasions) que el lector tinga de la música de què es parla. En el fons, aquesta limitació òbvia no és sinó la fecunda paradoxa de què naix aquest intent d'assaig musical, i que es fa explícita, oracularment, en més d'un passatge del llibre: qui entèn de música la sap inaccessible a la paraula, i tanmateix, es veu impel·lit a parlar-ne.

Els textos del llibre que parlen sobre música "en general" són magnífics, brillants. I ho són incondicionalment: el lector podria ser sord i encara així gaudir d'aquesta broma intel·ligent i profunda que són els "Quatre pamflets sobre música" (a saber: a favor i en contra, respectivament, o caldria dir, distributivament, de la música "antiga" i la "moderna"). Són un dels primers textos del llibre (tot un encert d'ordenació), i en la seua generalitat, fan una exposició de les tensions a què se sotmet qualsevol experiència estètica (no només musical: plàstica, literària) que resultaria profitosa de llegir per a qualsevol que pretenga gaudir de l'art (i més encara si té intenció de jutjar-lo críticament, o de crear ell mateix). Els passatges més nostàlgics, més autobiogràfics, que tracen una formació musical sovint heterodoxa i voluntariosa, m'han arribat especialment, en part perquè puc identificar-me amb la perspectiva de "músic frustrat" des de la qual sovint se'ns adreça l'autor. Com que els meus estudis musicals van ser més breus i menys intensos, imagine, que els de Guillem, el meu abandonament de la música com a vocació pràctica potser fou menys heroic (i més radical, dissortadament): però l'afinitat de la nostra experiència de formació ens acosta, a autor i lector. El llibre va ple d'aquesta vivència personal, apassionada i meditada, de la música que es transmet al lector de forma (molt: massa!) honesta, lliure, divertida: aquesta saviesa musical, originàriament inefable, es combina amb les millors virtuts (ja estrictament literàries) que ens pot oferir un assagista.

Els textos que parlen d'una obra concreta, ja ho hem dit, fan dependre la seua recepció no tant del grau d'instrucció "tècnica" de qui llegeix, sinó de la seua experiència i memòria musicals. Guilem Calaforra és un home d'una vastíssima cultura musical, que deixa en ridícul els qui, abans de llegir-lo, podríem haver-nos tingut per melòmans: allò que per a ell representa el nucli essencial, bàsic, de la nostra herència musical ultrapassa extensament l'abast d'una discografia "clàssica" mitjana. En aquest sentit, "So i silenci" pot resultar "problemàtic", en el sentit més estimulant, no negatiu, del terme: examinem-ho. Per exemple: una secció sencera del llibre es dedica a l'exploració i glossa d'allò que per a l'autor és la perifèria, la frontera eternament en expansió de les seues coneixences musicals: bé podem imaginar que, per a molts lectors potencials d'aquestes pàgines sobre música classica aquests límits poden resultar estratosfèrics, ignots. Així, els comentaris sobre l'obra de Schnittke, Hartmann, Loewe, Adorno o Arriaga o l'excursió discogràfica que recorre vint versions de la Novena Simfonia de Bruckner poden descol·locar-nos, per l'absoluta manca de referències, pel "silenci de la memòria" amb què el lector topa mentre intenta llegir-los. Certament, parlar de música menys "popular" (i compte, que allò "popular" ací pot voler dir Schönberg o Xostakóvitx) serveix per a conferir a la resta de les reflexions de l'autor la solidesa de qui sap bé què diu i perquè, i esdevé una invitació personal, íntima, confiable, per a anar descobrint tots aquells racons sonors que no surten als mapes de butxaca dels qui no passem de turistes musicals. Però no deixa de suggerir-me paradoxes: si hi ha, entre tots els "catalanolectors", uns pocs centenars (desenes, si voleu) de persones capaces de resseguir aquestes exploracions, és que el nostre país és un empelt de Centreuropa a la vora de la Mediterrània i la cosa no està tan malament com Calaforra sovint apunta. Apostaria que el propi autor és conscient d'en quin dels dos sentits es resol aquest dilema.

Tot i al preu de divagar en excés, no vull abandonar encara aquesta reflexió sobre la problematicitat (!) d'escriure i llegir sobre músiques estranyes, inusuals, complicades. Jo mateix, que tinc una cultura literària més aviat pobra, no sé si m'atreviria a qüestionar un assagista a l'ús per citar o glossar versos d'algun poeta maleït escandinau o per referir-se al protagonista secundari d'alguna narració desconeguda i inaccessible. La doble convenció, pel que fa a la recepció de l'assaig literari, sembla aquesta: l'escriptor fa servir els referents que més li plauen sense preocupar-se excessivament per si són compartits, i qui el llegeix s'atribueix a sí mateix (d'una forma un tant aspiracional i ingènua) la responsabilitat per no saber de què dimonis estan parlant-li: passa les pàgines amb vergonya o fingeix, per a sí mateix, que el que li diuen és interessant i profund (un fingiment solipsista i absurd). En canvi, quan es tracta de música, matèria en què vaig poder formar-me més dignament que la majoria, ací em teniu, qüestionant la conveniència de tractar músiques que jo, com molts altres, no he escoltat. Aquesta distinta tolerància pel que fa a l'especificitat dels referents literaris, històrics, filosòfics, d'una banda, i els musicals, de l'altra, se'm mostra ara del tot injusta: i per als qui sentim encara una favorable inclinació vers l'art dels sons, ho hauria de ser més encara. No seré jo, ací, l'esperit que nega.

Al capdavall, amb quin criteri decidim què és massa difícil, estrany, impropi, i què no ho és? Vull imaginar ara que, entre els lectors de "So i silenci", hi ha algú que ha llegit el capítol sobre la darrera sonata per a piano de Beethoven i ha sentit alhora la decepció de no conèixer-la i l'impuls per descobrir-la. Potser s'ha preguntat, com jo més amunt, si l'autor no ha volat massa alt, fins a quedar-se sol en les seues meditacions. Doncs resulta que no: jo mateix, que fa anys que m'esborrone escoltant aquella Arietta enfilar-se cap al sostre difús d'allò expressable, puc justificar el llibre sencer per eixes poques pàgines. Per tot plegat, i tot i la meua sordesa selectiva, puc assegurar-vos que a "So i silenci" no li sobra cap nota: vos convide a gaudir-lo sense pors ni reserves.

2 comentaris:

El Penjoll ha dit...

El Penjoll et vigila: Estàs participant en els

2ons Premis Blocs de les Comarques Centrals del PV 2010, El Penjoll

Escèptica ha dit...

Et responc per ací perquè així m'assegure que ho lliges. Gràcies per la publicitat, et faré cas i quan tinga a mà el portàtil entraré al penjoll.

Dos aclariments: sóc del Comtat però visc a Gandia. I, respecte a Marc, pots trobar-lo en http://emmarcats.blogspot.com, l'altre blog ja no l'usa. Igualment, jo li ho faré saber de viva veu.

Gràcies! Et seguiré per ací, besets.