Dues invitacions al dubte

El món està cul per amunt: m'ha costat passar una bona estona llegint periòdics en les poques llengües que sé per a començar a posar-hi ordre. En pocs dies, Japó havia fet mig desaparèixer Líbia de les portades, i de nou hui m'he trobat de nou a les capçaleres la possibilitat d'entrar en una guerra (si és que continuem anomenant així el costum de matar-nos els uns als altres) amb/a/contra/per Líbia. Mentrestant, han jugat el Madrid i el Barça: la meua dosi setmanal de banalitat. Un tant frenètic, tot plegat; per a desgràcia de tots, el món no troba la forma d'acompassar-se amb els meus ritmes, els cicles més amples, més tranquils amb què mesure els dies, les setmanes.

L'alarma radiactiva al Japó em fa replantejar-me, o com a mínim deixar en suspens la meua postura favorable a l'energia nuclear. Sóc home de pocs luxes, però eixos pocs luxes consumeixen energia. No passar fred a l'hivern (i jo n'he passat, els anys que vaig viure a l'apartament de la platja), usar l'ordinador i la televisió de forma gairebé contínua, fer servir el forn per a evitar a qualsevol preu que se'm gele el dinar o el sopar...  Fins i tot el meu piano del pis és elèctric, no com el de casa els pares, amb què m'entretenia (forçosament) quan se n'anava la llum. Estic ben allunyat de la pràctica del decreixentisme (en desconec la teoria). I tanmateix, sóc quasi un asceta al costat de bona part del veïnat: no vull imaginar-me la classe de barbàrie a què es veuria reduïda bona part de la població del meu país si se'ls privara del plaer narcòtic del consum (energètic o d'altre tipus). Per això he considerat, des de fa anys, el risc nuclear com un de tants preus a assumir per una forma de vida que, col·lectivament, no ens veig capaços d'abandonar a mig termini. No sé si la recent materialització del risc a Japó hauria de fer-me revisar aquest succedani de càlcul de costos i beneficis: caldrà deixar reposar els arguments abans de pesar-los de nou.

La possibilitat d'una "intervenció aliada" (un matís: "intervenir" és el que fem nosaltres, "guerra" és el que fa Gadafi) m'ha fet recordar els dubtes amb què vaig viure les setmanes prèvies a la invasió d'Iraq fa exactament 8 anys. No em vaig oposar tan rotundament a la guerra com tants altres: m'avergonyia l'esperpèntica participació espanyola, la caricatura de líder mundial en què es va transformar Aznar, la simplicitat fanàtica dels qui promogueren activament la invasió, però fins l'últim moment no vaig poder descartar el dubte, retòric, si voleu, de si es tractava o no d'una guerra justa contra un tirà. Hi ha diferències amb el cas libi que no em veig en condicions d'avaluar: per exemple, Gadafi està matant els seus compatriotes, mentre que Hussein els havia liquidat anys enrere, quan encara era "dels nostres". Però mantinc la meua indecisió moral, sense saber si ara estic de part de la majoria o de la minoria: tanta por em fa deixar solt Gadafi com deslegitimar la causa dels rebels convertint-los en titelles de l'acció estrangera. Obama no és Bush, Zapatero no és Aznar... però la guerra és la guerra, i el costum de veure-la en directe no ens ha evitat que continuem banalitzant-la.