EM - Metro

En un sentit estrictament polític, el colp que han rebut els dirigents valencians pocs dies abans de la gran celebració amb el Papa pot haver sigut enorme. Tota administració té preferències i deficiències. Les preferències del govern valencià són ben clares, m’estalviaré citar-les. Les deficiències, que en són moltes, solen esperar ocultes fins que un atzar desastrós les trau a la llum del dia. Que el govern valencià pague les seues responsabilitats com les ha de pagar depèn de com se sàpiguen explicar i explotar.

Recordar que una ciutat la fan centenars de milers de treballadors que passen hores en el metro, en l’embús del trànsit, que necessiten metges, jutges i mestres, i no només els edificis i els grans esdeveniments, és una reflexió necessària. Una reflexió que el dia a dia mediàtic potser fa emmudir, però que ara sonarà amb una força i una profunditat inesperades – i que tampoc desitjàvem. Les mateixes paraules sonen més fortes avui que fa una setmana, sense que calga alçar la veu: ens convé, doncs, vocalitzar bé, no cal cridar més.

Però lliurar-se a la demagògia més oportunista, més injusta, més bàrbara, no és només condemnable des de moltes sensibilitats – sinó que a més, juga contra els propis interessos polítics dels nostres demagogs, amateurs o professionals. Per exemple (i no m’ho invente), comparar els morts del metro amb els morts per la fam o la sida que l’Església no ajuda a combatre no és només estúpid – és com fer-se l’harakiri amb un boomerang. Allunyar-se d’una mínima serenitat en la crítica és fer el paper que els bufons feien per als monarques: convertir la crítica quelcom tan ridícul que resulte, al capdavall, inofensiu.

Em falla la memòria, i no sé si la línia 1 és exactament la mateixa que agafava quatre cops per setmana fa 6, 8, 10 anys, quan vivia prop de l’Empalme. Si era així, ja donava una miqueta de llàstima – i la comparació amb altres línies més noves era del tot desfavorable. Però mai vaig pensar que tindria un accident: no podríem viure si pensàrem a totes hores en els múltiples fils de què penja la nostra supervivència. Quan es trenca un fil, quaranta fils, és l’hora de les preguntes: i les respostes haurien de ser ben clares. Fins ací és on vull saber – qui vulga anar més de pressa, que tinga compte de no descarrilar.