EM - El preu de l'error

Els dominis del que és exacte i del que és vivencial es diferencien, entre altres coses, per la manera d’errar que els és pròpia. En el terreny de la ciència, dues persones, cent persones, s’equivoquen amb més facilitat que una sola. En la vida, en canvi, les opinions de la massa frenen sovint algunes temptatives estrictament individuals – que dutes a la pràctica, difícilment evitarien el desastre. No parle de tallar tothom amb el mateix patró: només reivindique el valor, vagament estadístic si voleu, de l’experiència de la resta de la gent, que està lluny de ser uniforme. (De passada: l’estadística, aplicada amb més o menys formalitat, té poca cosa a fer amb el que és uniforme – és més aviat la ciència de la variació.)

Les fites en l’evolució del coneixement humà estan marcades per homes singulars, a qui habitualment recordem per haver anat contra corrent en el seu temps. El que s’ha esborrat de la nostra memòria és la part submergida de l’iceberg, la quantitat enorme de teories i postures contra corrent que han resultat negatives, desgavellades o ridícules. La ciència reclama com a necessària eixa purga, i només aprofita els millors materials per a la seua constant reconstrucció. El material de què està fet la vida, però, és molt més valuós, i no es pot llençar a perdre perquè sí: l’error, la pèrdua, la desgràcia, no queden redimits per cap felicitat futura, per cap mena de progrés polític o moral de la humanitat. No hi ha, no hi pot haver purga per a una vida malmesa.