EM - La provocació

Per a provocar no és suficient tenir ganes de provocar, ni creure que tothom està escandalitzat pel que un fa. Fan falta, a més d’això, dues coses. La primera és algú disposat a sentir-se ofès, atacat, amb ganes de respondre activament. Per a bé o per a mal, aquesta condició es fàcil de complir, sempre que no fixem condicions numèriques massa exigents per a considerar oberta una polèmica: la víctima professional (i n’hi ha uns quants, d’eixos!) hauria de descomptar-se d’entre el públic objectiu d’una provocació.

El segon requisit, per contra, no sol acompanyar tots els agitadors vocacionals: el talent. Trasbalsar els ànims de la gent que, altrament, no s’implicaria en algunes disputes: eixe és el difícil repte de qui vol fer de la provocació un punt de partida, i no una estació més d’un trajecte circular i previsible. I aquesta vegada no parle de “provocar amb mesura”: això, evidentment, ni és provocar ni és res – com a molt una contradicció en els termes. Parle de provocar amb intel•ligència, defugint tòpics, atacant amb subtilesa els punts menys fortificats de l’adversari. Això no el durà mai a reconèixer la derrota – però el farà perdre, que és el que importa.