EM - Retòriques

Poques voltes m’he alineat tant amb un polític com ho he fet, des d’abans de la seua victòria, amb el president del govern espanyol. Em dóna més emocions del que jo desitjaria, i de vegades vull pensar que el seu tempo d’acció política va desenvolupant una espècie de tensió wagneriana, acumulativa, que s’allibera en un final feliç, rotund (i com que aquest final no ha arribat del tot encara, jo continue creuant els dits per a que algunes dissonàncies no se li’n vagen de les mans). L’optimisme evangèlic de Zapatero, sovint més fonamentat en la seua bona sort (flor en el cul, si ho preferiu) que en el control real que exerceix sobre el país, deu resultar als seus oponents més irritant del que ens resultava a nosaltres la tragicòmica mala llet d’Aznar. La veritat és que el president no és l’únic polític a qui recolzaria amb eixe grau raonable de convicció: mantinc algunes admiracions locals que ja tindré temps d’ explicitar quan comence la campanya electoral, i que, a més a més, no tenen del tot el mateix signe polític. Però a nivell espanyol, no el canviaria per altres – i la de “no voler canviar-lo” és l’actitud més positiva que algú pot mostrar vers un polític sense acostar-se perillosament a l’actitud acrítica del militant, o del fanàtic.

Però Zapatero no és un gran parlamentari, potser ni tan sols un bon orador. És “enrotllat” i “bon xic” fins a resultar insuportable – i no només per a l’oposició. Però no té la talla retòrica de Rajoy. Alguns diuen que el popular va estar fluix, en l’últim gran debat – jo crec que en aquests moments no té les millors cartes, però que continua essent un gran jugador polític. El millor polític de la dreta espanyola, per molt que eixa valoració puga significar poc per als qui no ens hi identifiquem. És de sobres capaç de fer discursos brillants, de pactar, de criticar rotundament si cal, i de donar proves puntuals de posseir una intel•ligència superior sense restar ni un punt de la popularitat que deu tenir entre els “seus”. Si no fos per alguns errors de partida i algunes lloses que no ha sabut treure’s de damunt, seria una amenaça molt seriosa per al govern socialista.

No cal dir que el meu interès polític en l’èxit de Rajoy és nul – però això no hauria de cegar-me a l’hora d’apreciar-li les virtuts. En política, i no només entre els qui s’hi dediquen activament, hi ha la tendència general de fer de l’adversari un estúpid, un incapaç. Això, que potser és una actitud útil i irrenunciable en l’enfrontament públic, no hauria d’envair mai la reflexió privada i personal. Perquè més d’un, per a ser coherent, hauria de preguntar-se: “si tan negats són, per què perdem contra ells?”. I només amb esforços eludiria la resposta immediata: “Perquè els nostres són encara pitjors...” Fóra suïcida traslladar a l’espai públic aquestes impressions íntimes – però aquesta no és excusa per a una tan freqüent complaença en els propis representants.

I per a matisar, amb ironia, la meua complaença anterior amb Zapatero, comentaré l’entrevista que el dia després del debat li féu Mònica Terribas a TV3 des de la Moncloa. Una mesura de com de brillant i meritòria em pareix la tasca periodística de Terribas és que més d’un cop ha aconseguit enganxar-me a entrevistes sobre temes catalans que, a priori, no m’interessaven el més mínim. (El mateix em passa amb un programa local sobre Medi Ambient, que seguisc fidelment cada setmana tot i la meua escassa consciència ecològica). En aquesta ocasió, tant els temes com l’entrevistat eren del meu interès, i la periodista estigué a l’altura habitual, incisiva i intel•ligent, i ben lluny de les entrevistes oficials i precuinades a què ens tenen tan acostumats des del poder. Però Zapatero va poder amb Terribas fent servir la seua arma dialèctica preferida (potser siga la única): la de parlar del que li dóna la gana, com li dóna la gana, i sense respondre a les preguntes que li fan – llevat del cas (infreqüent, quan es tracta de Terribas) en què la pregunta és un regal, una oportunitat de lluïment. I va fer tot això sense deixar de somriure desvergonyidament, convençut que els catalans que el veien, tampoc imaginen ningú millor per a governar l’estat – mentre no puguen canviar d’estat, almenys. Fins i tot els que li som adeptes hem de donar gràcies que, sota aquesta façana angelical, hi haja altra gent fent la feina bruta per a que el país continue anant anant. Tenir-ne més d’un com Zapatero al poder podria començar a ser irresponsable i perillós: però tenir-ne un només, no està tan malament.