Certeses silenciades, dubtes compartits

Rellegisc en diagonal la llista de les anotacions acumulades ací al llarg dels mesos, i no puc evitar pensar que he escrit sobre més temes dels que deuria haver intentat. La ignorància és atrevida.

Per contra, repasse mentalment quines inquietuds (a banda del futbol) he tingut durant les setmanes del mes passat que no he escrit en aquest blog, i la llista és tan breu com redundant: l’ensenyament, les Matemàtiques, i l’ensenyament de les Matemàtiques... Aquesta especialització és una alternativa més o menys segura al ridícul que sovint suposa parlar de qualsevol cosa: restringir la pròpia ignorància a un camp on només uns pocs (sovint amics) aconsegueixen reconèixer-la. Però estareu d’acord en que aquest replegament a les petites certeses de cadascú no pot resultar massa fructífer, i ens podria deixar sense cap àmbit compartible en què poder sentir-nos pròxims.

A estes alçades no us sorprendrà de mi que ara proclame la conveniència de buscar el terme mig entre aquests extrems, o almenys de practicar-los simultàniament tots dos: la tediosa confiança en un mateix del buròcrata, d’una banda, i l’amateurisme insuportable de qui creu saber de tot, de l’altra. Si per un moment creieu que jo mateix no pose en pràctica aquesta regla d’or en les meues anotacions públiques, penseu l’escàs interés que tindria per a vosaltres (i per a mi mateix) que escrigués ací sobre Matemàtiques, sobre enquestes, o sobre alguna de les coses que he arribat a fer i conèixer com a home pràctic que sóc. En altres paraules (i en decasíl•lab): només escric d’allò de què no sé. I no podria fer-ho amb tanta despreocupació si no assumís aquest punt de partida: la vergonya que la tinguen els qui escriuen del que saben.